FCC-Segell-banner4
Antoni Llena: Foc d\'encenalls o foguera declarada?

Opinió

Antoni Llena: Foc d'encenalls o foguera declarada?

Arnau Puig barcelona - 06/11/13
Nial nou-180x178thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021

Antoni Llena (1942) treballa amb convicció des d’una espiritualitat que necessita expressar-se sensualment, que exerciti més que la ment la pròpia corpòria executiva, gestual. Això se sent, es porta o s’observa, com va fer el fotògraf  Brassai, l’obra del qual va consistir a recollir el que els altres feien espontàniament, esgarrapades, esquinçades, sense presumpció ni intenció de cap mena; el que s’entén pròpiament com a gestualitat i que, si hi ha qui s’hi fixa, pot esdevenir obra d’art. 


Conec Llena des dels anys 60 del segle passat i el vaig connectar precisament perquè m’interessava el tipus d’obra – millor dit, d’accions enteses com a plàstiques– que feia en un context, aquell, més aviat als nostres àmbits, proper per necessitat al compromís social. Vaig comprendre la seva intenció però, potser, aleshores em va semblar que li mancava contundència de contestació radical; aquella obra era massa fràgil, excessivament externa i perimetral (paper esquinçat manifestació d’una rebequeria, d’una inconformitat), pròpia d’una histèria de baixa intensitat (aleshores la psicoanàlisi la teníem ben assumida per adonar-nos que corresponia a la bruta realitat i que només era resposta equivalent al malestar de la incomoditat).


El temps ha anat passant; Llena, amb replecs o amb atacs plàstics d’intenció expositiva, s’ha fet forat en l’actualitat, i aquells elements fràgils han esdevingut de bon gust i acceptació a la nostra societat de consum. Potser perquè no molesten?, potser perquè del que ens assabenten és de les nostres inflexions més íntimes i, per l’estatus social adquirit per l’artista, ens valoren el que ens crèiem vergonyes o simplement petites explosions d’inadaptació? 


Alguna cosa hi deu haver en tot plegat perquè un bon dia en Tàpies acceptés que ell, en Llena, li organitzés una exposició de la pròpia obra (la de Tàpies) i, així, el dramàtic autor de la contemporaneïtat es pogués autocontemplar i veure fins a quin punt el que potser –en dubtes transcendents– a vegades Tàpies entenia era només comèdia però que, en realitat efectiva, era furor i ideologia difusa i confusa, no menys decisiva i important o determinant pel que pugui succeir en un futur.


Això feia pensar, i, gairebé contemporàniament, Llena enfortí, endurí, les seves fragilitats (és un mot que empra per autodefinir la pròpia obra) gestuals, que esdevingueren en algunes ocasions gairebé detritus orgànics, deixalles clíniques (llenguatge metafòric, òbviament). 


I ara som on anàvem: els seus actuals SOS, senyals de fum des d’un subsòl –exposició acollida i itinerada pels serveis plàstics de la Diputació de Barcelona– són un conjunt de dibuixos elaborats i sorgits d’ell constantment, com un aràcnid, que l’autor sent la necessitat de mostrar. Narcisisme? Cal que l’observador ho decideixi perquè en Llena vol mostrar aquells impulsos grafitats –en alguna ocasió construïts– que presenta com sensibilitats plàstiques sense, encara que hi poguessin ser, indignació social o proclames polítiques. 


Cal reconèixer que Llena s’ha emplaçat a la corda fluixa de les urgències plàstiques de l’actualitat. Foc d’encenalls o foguera declarada?     


 A la imatge, "Història de l'art" d'Antoni Llena.

Et poden
Interessar
...

Baner BonArt 817x68 Agenda Girona Cultura