L'art del menjar i l'avantguarda

La presència del menjar en la representació pictòrica és tan vella com l’existència de l’art sobre la terra. Des de les primitives coves d’Altamira, passant per l’antiguitat d’Egipte, Grècia, Roma i el món modern del renaixement, el barroc, el neoclassicisme, el romanticisme i l’arribada al segle XX, el menjar ha tingut el seu protagonisme i ha assolit altes cotes de sensualitat i erotisme en les pintures pompeianes, en alguns frescos renaixentistes, en els interiors i natures mortes holandesos i serà motiu principal en els bodegons del barroc espanyol, on assolirà una dimensió mística. L’avantguarda marcarà noves relacions de l’art i el menjar al llarg del segle XX, una trajectòria que va des del cubisme fins a Ferran Adrià, i que no té com a objectiu calmar la fam, sinó promoure un art del gust. És Apollinaire el primer que ens parla de cubisme culinari: “En efecte, es ven ja a París la sopa en cubs i la mantega en paral·lelepípedes de tres mil·ligrams” (2). El futurisme serà més radical. Marinetti publica, juntament amb el pintor Fillia, el Manifest de la cuina futurista a la Gazzetta dal Popolo de Torí el 28 de desembre de 1930, amb el lema Basta la pastasciuta. Es proposa d’eliminar la pasta i alliberar la cuina tradicional del volum i del pes, en favor del risotto, però també abolir la forquilla i el ganivet per donar més plaer tàctil i encoratjar els químics a inventar nous sabors pròxims a la música, a la poesia i al perfum, tot anticipant la Nouvelle Cuisine. Dalí portarà a la màxima dimensió surrealista la presència del menjar en la seva pintura: pans, costelles de xai, ous, llet, mongetes seques, peixos, raïm, llagostes i llamàntols, l’aliment com a objecte pervers de desig, que formarà part de la seva estètica tova i comestible. Man Ray hi aportarà els estris de menjar, com ara forquilles i ganivets, amb Mr. Knife and Miss Fork (1944-1973). Marcel Duchamp relacionarà l’erotisme de la màquina soltera amb el cacau a La Broyeuse de Chocolat (1914) i tindrà dos ready made relacionats amb el menjar, el Porte-bouteilles (1914) i la gàbia amb sucre i os de sípia: Why not Sneeze Rrose Sélavy (1921), encara que la més eloqüent és Sculpture morte (1959) amb figures de massapà que imiten un Archimboldo. Andy Warhol convertirà la publicitat del menjar enllaunat en obra d’art, amb les sopes Campbell’s i la Coca-Cola, Claes Oldenburg i Richard Hamilton uniran pop i menjar, i Manzoni enllaunarà merda d’artista, mentre que el Nouveau Réalisme francès llançarà, a través de Spoerri, la cuina i el restaurant com a art, i inaugurarà l’Eat art Gallery, l’experiència del menjar i el seu residu. Miralda ha fet honor a aquest corrent a Fluxus amb els seus happenings rituals de menjars de colors al costat de Dorothée Selz, camí que mai no ha abandonat i que ha unit a l’art de la festa, i que culminà en el Food Pavilion per a l’ Expo 2000 de Hannover (2000). En el projecte Food Cultura Museum integra l’art, la cuina, la ciència, la gastronomia, el pensament, la importació i exportació d’aliments, la manipulació genètica, la nutrició, la fam, la salut al món i les pràctiques seculars i sagrades. Molts dels grans artistes del segle XX han treballat amb elements menjables, bé pel seu caràcter simbòlic, com ara la mel, el vi i l’oli, com va fer Joseph Beuys en algunes accions i a través de la seva experiència de cultius biològics, bé per fer entrar en contacte directe cos i menjar, cas dels rituals sanguinaris dels accionistes vienesos: Hermann Nitsch, Rudolf Schwarzkogler, Günter Brus, i Otto Mühl. La carn ha estat present en les accions de Marina Abramovic i en els vestits de Jana Sterback, que tant lliguen amb les sabates de carn o de vegetals de l’artista català Lluís Vilà. L’estètica relacional promoguda per Nicolas Bourriaud ens ha portat les sopes de noodles de Rirkrit Tiravanija als museus, i podríem escriure una llarga llista d’artistes contemporanis vinculats al menjar: Marcel Broodthaers,Damien Hirst, Sarah Lucas, Mona Hatoum, Wim Delvoye, Ernesto Neto, Ilya  Kabakov, Sam Taylor Wood, entre molts d’altres. A Catalunya no podem oblidar les aportacions de Lluís Vilà, Xavier Olivé, Jordi Valverde, Los Rinos, David Ymbernon i Jordi Pablo. D’aquest darrer ens espera al desembre  a l’Arts Santa Mònica la instal·lació Objectes de sobretaula. Menjar plàstic, basada en un àpat amb el repertori dels seus objectes de vaixella manipulats. A la imatge, detall de Import/Export. Lata-Bala. Power food, 2008 d'Antoni Miralda (1) Bourriaud, Nicolas. “La Diététique des auteurs”, a Cook book, Paris: Beaux-Arts éditions, 2013. Pàg. 19. (2) Apollinaire, Guillaume. “El tejido invisible y otras raras invenciones. Madrid. Celeste ediciones, 2000. Pàg. 25.”