banner_aire_bonart_horitzontal

Opinió

Die Partituren des Wannsees

Die Partituren des Wannsees
L’artista s’havia palplantat davant la Idea. Un mur sense, sense pedres, sense estar aixecat damunt, damunt la divisió dels sistemes o damunt la caiguda dels règims. Mut a la reunificació, donava forma a la seva invisibilitat. Lluny de la cridòria de la gent del poble i dels alts funcionaris, L’Artista guardava silenci davant l’arribada de la llibertat. La Idea era freda. Com inert el mur a les mans que el buidaven. La Idea com si afirmés una Idea política en la Cultura. Només l’Art pel fet de no prendre part, de no donar la paraula, de no impedir la confrontació, no ignora de no conèixer el sofriment de la Idea. Car aquella revolta no anava a parar on s’havia pensat. Deia el que desdeia: el triomf de la ideologia sobre la història o el cavall que no arriba. O el piano que cau o el fracàs de la cultura com a ideologia dins la història. El piano imperial suspès. El piano imperial braços en creu. El piano imperial cara a la paret. El piano imperial lligat de mans i peus. Suspesa, braços en creu, cara a la paret, lligada de mans i peus, la cultura. Car les paraules són pedres per a aquells. Havíem deixat de témer sense tenir res de què no témer. Uns pocs anys després de la caiguda del Mur de Berlín, Jordi Benito em demanà un escrit d’art per al catàleg de la Virreina. L’artista em descrigué el projecte: (1) penjar un piano de ferro a l’entrada; (2) alinear uns blocs de pedra fins al patí on (3) un piano de ferro estaria aixafat per un gran bloc de pedra contra un mur de ferro, i, al fons, (4) un altre bloc estaria posat damunt l’eix d’un gran cilindre. Dins la sala interior que dóna al patí (5) suspendria un piano imperial amb quatre tirants i (6) penjaria un piano sense potes a la paret, i ho faria conviure (7) amb un cavall. Dins l’altra sala faria construir (8) una piscina d’aigua on s’emmirallarien, drets, dos monòlits. A l’altra, al fons, (9) un piano de paret estaria cobert per una muntanya de carbó amb una cabra dissecada al damunt, i a la paret una gavardina de soldat. Després m’explicà el títol: Die partituren des Wannsees  es referia al llac, lloc d’esplai i de banys al sud-oest de Berlín, on es confronten dos escenaris històrics: el suïcidi del poeta romàntic Heinrich von Kleist amb la seva companya i la reunió secreta entre representants del govern de l’Alemanya nazi i oficials dels serveis secrets de les SS on es va organitzar la privació de drets, la deportació i l’extermini d’onze milions de jueus. Colpit, vaig llegir l’obra literària dels romàntics i vaig estudiar les investigacions històriques sobre l’Holocaust. Amb un estat obsessiu i quasi febrós, durant dos llargs mesos, vaig reflexionar sobre literatura, art i història. Vaig prendre notes i fer esquemes amb mètode. Vaig analitzar l’ús de materials i formes d’en Benito fins a trobar un sentit ontològic en què la vida de l’artista i l’obra m’expliquessin les seves recerques, troballes, accions, visions. I quan anava a escriure en prosa, el poema, de cop sobtat,  ho silencià tot i començà a dir-se, tot sortint enfora. La poesia i l’art desdiuen la història. És la poesia que es va triar com a manifestació del llenguatge i de la comprensió de les formes estètiques i els fets històrics. A la imatge, Die Partituren des Wannsees, de Jordi Benito.
GC_Banner_TotArreu_Bonart_180x180Baner-generic-180x180_

Et poden
Interessar
...

0224-banner-bonart-MetgeRural-1280x107px