José María Nunes (Faro, Algarve, 1930 – Barcelona, 2010), que es definia com d’ideologia anarquitzant, va arribar a Sevilla amb la seva família als 12 anys, i més tard es va traslladar a Barcelona, on va viure en una de les barraques de Montjuïc. A principis dels cinquanta entrar al món del cinema fent tota mena de feines, fins que el 1957 va aconseguir el seu primer film com a director, Mañana, una obra d’episodis que suposa una creació poètica amb què construeix un innovador llenguatge gens comú a l’època, dotat d’un aire de novetat.
Però el seu títol més emblemàtic és Noche de vino tinto (1966), amb Serena Vergano i Enrique Irazoqui (que havia fet de Jesús a El evangelio según san Mateo, de Pasolini, dos anys abans). Un compendi del cinema dels seixanta, sobre la solitud i entorn de la Barcelona del barri Gòtic, d’un llenguatge molt senzill i fora de qualsevol convencionalisme. Va ser reconeguda per Alain Resnais i Jean-Luc Godard com una obra culturalment destacada i clau dins de l’escola de Barcelona, tot i que l’autor es considerava independent. Quan el vaig entrevistar, en ocasió de l’estrena del seu següent film, Biotaxia (1967), que, tot i comptar amb l’actriu Nuria Espert de protagonista i la Barcelona de Gaudí de rerefons, no deixa de ser una obra molt menor amb relació a l’anterior, li vaig recordar que en fer la crítica del seu film clau hi citava, com a resum, el que jo considerava les tres fases de la pel·lícula: pròleg -“esperits en solitud”-, acte primer –“noche de vino tinto”- i epíleg – “la solitud després de la nit”-, fet que va admetre com una possibilitat de plantejament “a posteriori”, alhora que em va comentar: “Crec que el cinema que val mai deixarà de ser assaig, crec que el cinema no està descobert i cal fer tot el que es pugui per aportar quelcom a aquesta evolució d’un possible cinema que mai es descobrirà, ja que és constantment viu; crec que l’obra ha de ser sempre un assaig”.
Reivindicatiu i transgressors, a la seva última pel·lícula, Res publica (2009), va continuar amb el seu esperit experimental i d’anàrquic maleït (un home explica les raons del seu suïcidi llargament meditat). Amb José María Nunes, un emblemàtic personatge a recordar, tanquem les referències a l’escola de Barcelona, escola que va suposar un aire nou i rupturista en el cinema català, tot i les seves carències i el seu gratuït informalisme.