Bonart(817 x 68 px)

Reportatges

José María Nunes

José María Nunes en ocasió de la primera projecció pública de Biotaxia, al cineclub AFIC de Girona (1968)
José María Nunes

José María Nunes (Faro, Algarve, 1930 – Barcelona, 2010), que es definia com d’ideologia anarquitzant, va arribar a Sevilla amb la seva família als 12 anys, i més tard es va traslladar a Barcelona, on va viure en una de les barraques de Montjuïc. A principis dels cinquanta entrar al món del cinema fent tota mena de feines, fins que el 1957 va aconseguir el seu primer film com a director, Mañana, una obra d’episodis que suposa una creació poètica amb què construeix un innovador llenguatge gens comú a l’època, dotat d’un aire de novetat.

Però el seu títol més emblemàtic és Noche de vino tinto (1966), amb Serena Vergano i Enrique Irazoqui (que havia fet de Jesús a El evangelio según san Mateo, de Pasolini, dos anys abans). Un compendi del cinema dels seixanta, sobre la solitud i entorn de la Barcelona del barri Gòtic, d’un llenguatge molt senzill i fora de qualsevol convencionalisme. Va ser reconeguda per Alain Resnais i Jean-Luc Godard com una obra culturalment destacada i clau dins de l’escola de Barcelona, tot i que l’autor es considerava independent. Quan el vaig entrevistar, en ocasió de l’estrena del seu següent film, Biotaxia (1967), que, tot i comptar amb l’actriu Nuria Espert de protagonista i la Barcelona de Gaudí de rerefons, no deixa de ser una obra molt menor amb relació a l’anterior, li vaig recordar que en fer la crítica del seu film clau hi citava, com a resum, el que jo considerava les tres fases de la pel·lícula: pròleg -“esperits en solitud”-, acte primer –“noche de vino tinto”- i epíleg – “la solitud després de la nit”-, fet que va admetre com una possibilitat de plantejament “a posteriori”, alhora que em va comentar: “Crec que el cinema que val mai deixarà de ser assaig, crec que el cinema no està descobert i cal fer tot el que es pugui per aportar quelcom a aquesta evolució d’un possible cinema que mai es descobrirà, ja que és constantment viu; crec que l’obra ha de ser sempre un assaig”.

Reivindicatiu i transgressors, a la seva última pel·lícula, Res publica (2009), va continuar amb el seu esperit experimental i d’anàrquic maleït (un home explica les raons del seu suïcidi llargament meditat). Amb José María Nunes, un emblemàtic personatge a recordar, tanquem les referències a l’escola de Barcelona, escola que va suposar un aire nou i rupturista en el cinema català, tot i les seves carències i el seu gratuït informalisme.

Dones_Bonart_180x180IMG_9377

Podem
Interessar
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88