Opinião
'Opening VIP'
El 1997 i el 2007 van ser anys extraordinaris. Semblaven obrir i tancar un cicle a partir de la fita de la coincidència dels esdeveniments artístics més importants d’Europa: la biennal de Venècia, el Skulptur Projekte Münster i la Documenta de Kassel. Un cicle que anava des de la Documenta de Catherine David, una icona en el retorn de les pràctiques conceptuals amb aquell títol que ho resumia tot de Poetics/polítics, fins a la desastrosament casual de Roger-Martin Buergel amb la participació des de les platges de Roses de Ferran Adrià al seu restaurant.
Entremig, les dues biennals d’Harald Szeemann, el 1999 i el 2001, la Documenta d’Okwi Enwezor el 2002 i, fora d’aquells esdeveniments, l’obertura d’espais com el Palais de Tokio a París i la Modern Tate a Londres. Es vivia una certa efervescència que tenia a veure amb el que amb la distància diríem que va ser un assentament de les pràctiques conceptuals i els nous mitjans en un context de progressiva institucionalització de l’art. De manera crítica podríem dir que va ser l’assentament d’una certa cuina de l’art contemporani. Vaig tenir la sort d’acudir a algunes de les inauguracions d’aquells esdeveniments. Recordo l’excitació i la diversió barrejades amb les expectatives obertes de la joventut i ser testimoni de la posada en marxa del que avui veig com un quefer generacional. Recordo una trobada aparentment casual entre Harald Szeemann i Okwi Enwezor durant la inauguració de la Documenta d’aquest últim, com si un passés un cert testimoni comissarial a l’altre. Recordo la sensació amb Ferran Barenblit quan vam arribar a la inauguració de la primera Biennal de Venècia de Szeemann i vam veure una mar de persones al recinte Il Giardini. Allò era el món de l’art i vam pensar que en formàvem part. Una vegada més, aquest món de l’art mostrava que, malgrat les suspicàcies de molts, és obert i acollidor. Així ho he pensat sempre. Potser ingènuament, però aquesta inclusivitat és el que més m’ha interessat sempre de l’art i la cultura.
En les últimes inauguracions de Venècia de sobte em vaig adonar, de nou ingènuament, que ara hi havia més inauguracions i ja només aconseguia arribar a la tercera tanda. Abans hi havia hagut passis especials per a personalitats, VIP, mitjans, galeristes i col·leccionistes... Aquest món de l’art que havia vist com una fauna de gran varietat ecològica estava sent segrestada. Sense embuts, l’art entrava en una fase de connivència explícita amb la distinció de classe. Com si ja no fos possible trobar-se amb Harald Szeemann mal vestit parlant amb artistes de la seva pròpia inauguració. Potser és un símptoma d’un retorn a una estratificació social del món de l’art en la qual intervenen des de les inauguracions VIP (que s’han generalitzat en museus o centres d’art multiplicant les visites exclusives prèvies a les inauguracions populars) fins a les galeries reconvertides en centres d’art instal·lats als centres més exclusius del Mediterrani. I potser aquella presència estranya d’El Bulli a la Documenta del 2007, com una proposta accessible per a només uns pocs privilegiats, anunciava més del que pensàvem que era una nova tendència.
Podem
Interessar
...
