Jaume Plensa: "Crec que l'obra és una conseqüència de la meva vida"

Jaume Plensa exposa al Macba enmig de controvèrsia i aclamació. Una selecció de peces triades quirúrgicament reivindiquen la potència d’una escultura que amb els anys ha tendit a l’estetització. Aquesta recerca de la bellesa i el purisme de vegades condueix Plensa a solucions que agraden a molts però que no tenen el vistiplau d’una part de la crítica. Un exemple n’és la lleugeresa gairebé anecdòtica de l’esfera musical, que contrasta amb altres peces, més antigues, les quals posen en qüestió la mateixa capacitat representativa de l’escultura. - La bellesa, per què la reivindiques en aquests moments? - Sempre ho he fet, el que passa és que en aquests moments potser ho faig amb més insistència perquè crec que s’ha desvirtuat el concepte de bellesa. Com gairebé tot avui dia, les paraules s’han desvirtuat i s’utilitzen però no el seu sentit, i se n’ha fet un ús molt banal. - Bellesa, doncs, en el sentit d’honestedat, de veritat? - És que jo crec que va tot junt. La qüestió és que el concepte d’ètica s’ha perdut. Sembla que parlar d’ètica sigui quasi un problema de gent antiga, i la veritat sembla que hagi desaparegut completament, com si també fos un concepte superat. És a dir, jo crec que l’art, si alguna virtut té, és que ha de ser veritat sempre. - Per això els teus treballs s’han anat sintetitzant, han perdut fisicitat, i l’obra s’ha tornat més etèria, sense tantes textures? - Jo crec que l’obra és una conseqüència de la teva vida. No soc la mateixa persona que quan tenia 30 anys, i la manera d’expressar-ho és possible que sigui conseqüència de tot això. Aquesta exposició al Macba ha estat un exercici per a mi molt difícil, de mirar enrere, perquè suposo que, com tots els artistes, sempre creiem que l’obra més important és la que faràs demà. - Hi ha elements que són una constant, com ara les lletres o les figures sense rostre, abans de ser articulades, encara per definir. Amb això busques una major connexió? - Això és una obsessió meva; em costa molt acceptar l’art com un problema periodístic. Jo crec que l’art ha de transcendir la seva època, i el missatge almenys ho ha d’intentar, en el sentit que tu no pots anar constantment parlant dels fets que estàs vivint com a home. Per descomptat que has d’estar implicat en tots els temes socials i polítics, però l’obra no pot ser només una constatació d’això, jo crec que l’obra ha de transcendir i, sobretot, l’obra ha de donar una esperança de solució, no ha de ser senzillament el testimoni d’un desastre. I aquesta actitud sempre és molt difícil, perquè sempre sents una petita frustració, tens la sensació que a l’obra li falta la capacitat de transformar la societat, però jo ho continuo intentant. L’obra ha de ser un missatge de futur i d’esperança, i la bellesa m’ajuda, en aquest sentit. Llavors, pel que fa a aquesta falta de concreció, recordo la primera peça que vaig fer amb text, era gairebé com un posicionament, perquè tota la meva formació de joventut ha sigut gràcies als poetes, als escriptors, més que als artistes plàstics. Llavors vaig fer servir aquell fragment de Macbeth, que per mi és la millor definició d’escultura, que és quan ell s’adona que no ha matat un rei, sinó que ha matat la possibilitat de dormir. Aquesta contradicció entre matèria i esperit crec que m’ha acompanyat tota la vida. Quan diu: “Sleep no more...” (No dormir més...) és fortíssim, perquè és exactament el que crec que pot aconseguir l’escultura com a missatge. Llavors, jo soc mediterrani i, per tant, necessito poder acaronar les coses que imagino, necessito verificar físicament tot el que faig, però fent coses físiques sempre intento parlar de coses invisibles. Actualment... de vegades la història té aquests moments en què sembla que tothom es posi d’acord a fer-ho tot malament, i en aquests moments tan complexos l’art pot aportar llum a la foscor, com en el Renaixement, una època convulsa però amb grans aportacions en l’art. I sí, com a persona estic preocupat i com a artista, encara més. Tinc una gran admiració per José Ángel Valente o Vicent Andrés Estellés, i Estellés té un poema preciós que ho defineix molt bé. Va dir, parlant del poeta, que jo crec que podria ser el creador: “No et pariren per a dormir, et pariren per estar despert en la llarga nit del teu poble.” - I, pel que fa a l’escultura pública, la penses diferent? - Treballar en l’espai públic no vol dir que tot hagi de ser gran, de fet he fet peces molt petites, en l’espai públic. El que passa és que la gent associa l’espai públic amb gran, perquè hi ha com una tradició que ve de l’arquitectura, i ja fa molts anys que és l’arquitecte el que fa els monuments, i jo crec que això als artistes ens ha alliberat enormement d’un pes que venia del segle XIX, i l’artista ara no ha de fer monuments, el que ha de fer és estar a escala amb el lloc. La setmana que ve instal·lem una peça a la plaça Colón de Madrid que hi serà un any. La plaça Colón de Madrid és una plaça absolutament caòtica. És molt atractiva perquè potser és un dels grans exemples del que pot passar amb un urbanisme sense direcció, però que és molt normal a tot arreu del món. Llavors jo intento, amb aquesta peça, fer un punt de vibració. - I la relació amb el món de la crítica, com la vius? - No visc res. Com més et critiquin millor, no? Jo crec que és bo que hi hagi polèmica. - Però és una situació... - Sí, i també molta gent em diu, “a la fi!”, “has esperat 23 anys a exposar aquí”. Però no tenia cap pressa, ni m’incomoda ni em fa content. Jo crec que és una exposició preciosa i s’ha de gaudir com a tal. Feia 23 anys que no exposava al Macba, sí que he fet exposicions més petites, per això. I a Madrid, al Reina, fa 18 anys. - Al Macba la major part són peces més antigues. En què estàs treballant ara? Hi ha continuïtat? - Sí, hi ha una continuïtat, el que passa és que pel que fa a aquesta exposició del Macba, o la de Madrid, en podria haver fet tres o quatre de diferents, amb tota l’obra que faig. Per exemple, no hi ha cap presència de la pedra, i fa molts anys que treballo amb pedra. I precisament un dels grans projectes que estic preparant en aquests moments, que estarem uns dos anys fabricant-lo perquè és supercomplex, és de marbre. Després estic treballant molt aquests grans caps, malles a través de les quals es pot veure, com les que vaig fer per a la Biennal de Venècia fa quatre anys, o una mica el que hi ha al Palacio de Cristal, a Madrid. - T’emociona la resposta de la gent aquí al Macba? - M’ha passat algunes vegades. Al nord de Liverpool, recordo quan vaig fer la peça Dream a Saint Helens; em va passar a Chicago quan vaig fer la Crown Fountain, que quan l’anava a veure era tremend perquè tothom venia. M’ha passat a França, quan vaig fer la peça que hi ha a Antibes, que em va demanar el Museu Picasso, Le Nomade, que va ser a la ciutat d’Antibes, i que era una exposició temporal i van escriure cartes a l’Ajuntament perquè s’hi quedés una mica, com amb la Carmela, tal com va passar aquí després; m’ha passat unes quantes vegades, però sí que és veritat que mai no és tan emocionant com a la teva pròpia ciutat. - La tria de les peces, les heu fet amb el Ferran Baremblit? Què reivindiqueu del treball d’aquells anys? - Ha estat un treball conjunt, jo li proposava coses i ell em deia que sí o que no. Jo crec que el Ferran ha fet una exposició Macba, i jo he intentat sobreviure. - Et sap greu que no hi hagi cap peça actual a la selecció? - No, el que em sap greu és que no hi hagi cap peça en la col·lecció del Macba. Però no tinc cap interès a criticar-ho ni a qüestionar-ho. Però sí que hi tinc una obra que vaig fer per a l’exposició de Nova York, Silence. I crec que començant amb la peça de l’interrogant i acabant amb Silence, l’exposició és rodona, i no, no... està tot perfecte. Jo crec que els meus problemes no són al Macba, els meus problemes són a l’estudi, que és on jo tinc de veritat la batalla amb mi mateix, cada dia. - I en quins temes estàs treballant ara mateix? - Estic insistint en el mateix de sempre. La peça de Silence, que és l’última, és més pròxima al que estic fent ara que l’interrogant, evidentment. Però jo no he sigut mai una persona gaire racional ni metòdica, soc molt emocional. A la imatge, Jaume Plensa al Macba.