Els artistes han pogut entrar, veure, tocar o intervenir el local abans, durant i després de la reforma. Han tingut accés al material que estava dins el local quan es va llogar i al projecte arquitectònic per a crear una proposta específica per a aquesta exposició. La conversa, malgrat parlar de l’especificitat d’un espai, es converteix en una reflexió més àmplia sobre
la importància del context, l’espai arquitectònic, el cos dins de l’espai, les restes, el passat, el futur, el material existent, allò inmaterial, l’estructura i els sistemes que estructuren, les funcions assignades, l’absència de l’audiència, la seva presència, el que es destrueix, el que neix i el que es transforma.
Darrera de tot el gest expositiu es troba la pregunta de què significa ocupar un espai, reformar-lo i convertir-lo en un cub blanc per a permetre que la falsa autonomia de l’obra es manifesti des d’allò que assimilem com a neutre. L’espai de Dilalica l’han reformat els arquitectes maio, realitzant els mínims canvis requerits per a iniciar l’activitat amb gestos molt visibles que aniran evolucionant amb el temps, en funció de les necessitats del propi espai. La reforma en si
és pràcticament una obra, un gest arquitectònic-artístic que desvetlla els requisits tècnics i legals necessaris per a l’obertura d’un local de pública concurrència. L’espai es converteix així en l’escenari d’aquesta primera proposta expositiva, a la vegada que inaugura una programació que anirà definint les seves conseqüents modificacions.
A la imatge, intervenció de Luz Broto.