Exposicions
Anna Pasco submergeix l’espectador en un abisme poètic
La preocupació pel medi ambient s’ha imposat com una mena de moda sobre la qual tothom diu la seva. És evident que hi ha una conscienciació que és necessària sobre aquest tema tan candent. Els mitjans de comunicació van plens d’articles alarmants sobre el canvi climàtic i els violents canvis atmosfèrics que patim semblen confirmar el que s’escriu. Una cosa és el periodisme d’informació que ha de donar les notícies fredament, tal com són i una altra és la sensibilitat dels creadors que ens presenten les seves reflexions sobre aquest tema de manera poètica i a vegades aparatosa amb instal·lacions amb molt d’embalum i tanta teoria crítica que a vegades seria millor escriure un llibre que fer una exposició. La gran pregunta és si el canvi climàtic és inevitable o bé si els negacionistes no tindran la seva part de raó. El debat està obert. És el que proposa la instal·lació de l’Anna Pasco sobre els fons marins que denota la formació humanística de l’artista.
L’exposició d’Anna Pasco és una reflexió poètica feta de manera científica i multidisciplinària. Ens hi introdueix en el fons marí sense necessitat que ens posem un escafandre, portant-nos a reflexions no solament ecològiques o ambientals sinó també metafísiques. Encara que el seu discurs és científic també ens introdueix en un pensament imaginatiu obscur fet de reflexions existencials. En la seva instal·lació hi ha poesia en un ambient immersiu on l’olor i la gravetat juguen el seu paper. Explora la biodiversitat marina partint de les relacions simbiòtiques entre espècies i d’aquestes amb l’entorn marí. Biologia, tecnologia, mineria i cultura queden entrellaçats i busquen submergir l’espectador en una reflexió sobre aquest tema. Connectar la cultura amb la biologia, la natura, la tecnologia, la física i la química amplia el camp de relacions i suggestions estètiques.
Investigar el fons marí és una cosa científica, però també ens introdueix en el desconegut. D’alguna manera el que passa a les profunditats marines és una metàfora del que passa a l’interior dels éssers humans. El mar com a origen de la vida ens remet a temps ancestrals, abans que l’ésserhumà existís i adquirís consciència de la seva realitat i del seu entorn. Podríem dir que és en aquesta adquisició de consciència on està l’origen de tots els mals. Els éssers humans han estat creats per destruir i depredar i és l’home el que tindrà l’honor de posar fi a la vida en la terra. No serà gràcies a cap desastre còsmic o natural. Amb la seva acció creativa l’home crea grans obres i infraestructures que poden tenir una utilitat pràctica o bé destructiva. Tot depèn de l’ús que se’n faci. Creació i destrucció aquest és el binomi fatal dels éssers humans i que d’alguna manera l’Anna Pasco, en la seva instal·lació, posa de manifest de manera més aviat subtil, sense dir-ho clarament.
És una instal·lació que permet reflexions profundes. En el moment del descens a les profunditats abissals o psicològiques es posa de manifest alguna cosa que no veiem a simple vista. En la foscor, a vegades hi veiem més clar a causa de la concentració psicològica. L’ull interior està més obert. Descendir a les profunditats psíquiques o físiques a la recerca d’alguna veritat oculta és l’objectiu de tot creador. En la solitud més absoluta és quan en realitat ens podem sentir més il·luminats. L’estètica de la instal·lació de l’Anna Pasco ens condueix per aquests camins reflexius que poden semblar estranys, però que són els propis de tota obra d’art coherent. Una obra d’art oberta a reflexions que van més enllà del que visualment sembla proposar. Es tracta de descórrer el vel i aprofundir en el que proposad’una manera subliminar.
Et poden
Interessar
...
