0524-banner-bonart-CarlesPiqueras-1280x107px

Opinió

Les famílies d'Abel Azcona

Les famílies d\'Abel Azcona

Hi ha famílies, com els Mèdici, que van revolucionar el món de l’art, i artistes que no tenen família, com és el cas d’Abel Azcona. La família ha estat i és un tema fonamental en les representacions artístiques. Només cal fer una repassada ràpida per la història de la pintura per veure’n de tota mena, des de les escenes de sagrades famílies de l’època medieval, fins a les estampes de famílies, sense obviar tots els quadres on els reis i els llinatges aristocràtics són els protagonistes.

El concepte de família ha nodrit milers de trames i argumentaris de diverses disciplines creatives i, evidentment, l’àmbit de la performance no en queda exempt. I aquí és on Abel Azcona ha fet un salt mortal sense xarxa a La Panera de Lleida, amb Les meves famílies 1988-2024, una proposta que tant de bo aconsegueixi concretar itineràncies arreu del territori, perquè el seu contingut remou entranyes.

Nascut a Madrid el 1988 per circumstàncies que sí que vindrien al cas però que no queben en aquest article, Abel Azcona no ha tingut una vida fàcil. Ell repeteix sovint que l’acte d’amor més gran que ha rebut de cap persona són els intents d’avortament de la seva mare biològica, una prostituta politoxicòmana. Fins que als 7 anys el va adoptar una família ultracatòlica de Navarra, va viure un infern d’abusos i maltractaments, i un cop adoptat va patir abusos per part de membres de l’Església catòlica.

Azcona s’ha consolidat com un dels performers més sòlids del territori i les seves propostes ja fa temps que desperten l’interès internacional, fins al punt que l’Institut de Marina Abramovich l’ha contractat per impartir tallers, el Pompidou compta amb ell, i té projectes arreu del món. Segurament no exagera quan diu que la performance és la xarxa que el separa de la bogeria; potser per això des dels 16 anys es dedica a revisitar els episodis més difícils de la seva vida i els concentra a les seves obres.

El treball d’Abel Azcona és autobiogràfic i la performance, el seu canal. Una combinació que pot resultar incòmoda per a determinats públics, però que en un context on els algoritmes entronitzen la felicitat normativa, també és catàrtica. I és que el treball de l’autor de La Pederastia és catàrtic, sí, però també un artefacte ideològic que va més enllà del fet artístic.

300x300inclassificables

Et poden
Interessar
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88