Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90

Opinió

Mey Rahola. Desig d’horitzons

Mey Rahola. Sense títol (Albert i Teresa a l’Alai), 1932 - 1936. @Hereus de Mey Rahola.
Mey Rahola. Desig d’horitzons
Glòria Polls figueres - 11/05/23

“Sap mirar”, li diu. Blau, marró i verd, tres pinzellades paral·leles l’acompanyen uns segons. El mar, la sorra i l’herba provoquen l’estímul. L’ull en fa la fotografia, la reté i la guarda. L’espectador convertit en creador. Cubetes, revelador, fixador, provetes, esmaltadora, hores de llum vermella a la cuina laboratori. Ampliadores que modifiquen la imatge i la mirada. Mirada que s’educa amb contrastos, línies i enquadraments. Fragments de temps aturat. Seqüències de vida impregnades al paper amb olor d’àcid acètic. Tenir el privilegi de créixer a la caverna de la llum vermella i poder-se tatuar la Sontag: “En ensenyar-nos un nou codi visual... [les imatges] amplien les nostres nocions del que val la pena mirar i del que tenim dret a observar. Són una gramàtica i, encara més important, una ètica de la visió.”

Mey Rahola creix a la caverna de la llum vermella i, impregnada del nou codi visual, ens ensenya a llegir i a desxifrar imatges de revolta, llibertat i modernitat; de veus sense veu, de tempesta i de calma amb les veles hissades a contracorrent; contrapicats i geometries que busquen la transgressió d’un món que comença, d’un món que ha de venir. Glopades de sol i iode que alliberen i agrupen els inquiets de dits negres submergits en l’àcid per agafar les imatges quan prenen forma. Els ulls inquiets auguren tempesta i, a l’horitzó, la veu de Corrado, el pirata d’Il Corsaro de Verdi, enfosqueix les retines. “Tot semblava somriure’m al començament de la meva vida: l’aire, la llum, tot l’univers, però un destí inexorable m’ho va robar tot. Mai veuré ressorgir els dies de la innocència.” Pocs laments es van sentir en el mar de pirates del franquisme. Mey Rahola podria cridar el lament de Corrado des de l’altra banda, la dels perdedors, la dels invisibles, la dels del tot al res. Professionalitat, reconeixement i llibertat esquinçada. Una vida esborrada com l’onada que s’emporta les petjades a la sorra. Excés de negre d’un revelador que excedeix els 18 graus. Autoretrat d’una veu sense veu i tornar-se a tatuar la Sontag: “Totes les fotografies són memento mori. Fer una fotografia és participar de la mortalitat, la vulnerabilitat, la mutabilitat d’una altra persona (o cosa). Justament pel fet de tallar aquest moment i congelar-lo, totes les fotografies són testimoni del desgast implacable del temps.”

Mortalitat amb ull de vellut, mutar per subsistir, congelar seqüències de vida que resten enterrades durant més de seixanta anys per ressorgir a les parets del Museu de l’Empordà i sacsejar les retines d’aquells que hem crescut a la caverna de la llum vermella, dels que encara no saben que hi poden viure i dels que sempre trobaran l’espai que intensifiqui els grisos de les imatges que ens recorden que se’ns ha acabat la vida però no som morts. El privilegi de trobar les parets que sostenen la mirada d’una dona amb desig d’horitzons. 

canal-mnactec-180-180GC_Banner_TotArreu_Bonart_180x180

Et poden
Interessar
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88