Rafael Tous: "La cultura com la tenim ficada al cap desapareixerà, la gent està comunicant-se tot el dia a través d'internet"

L'empresari i mecenes Rafael Tous és una figura nuclear de l'ecosistema artístic català i peninsular. Amb motiu d'una recent entrevista al programa Blanc sobre Blanc, produït per bonart cultural, hem transcrit el bo i millor d'una entrevista a pèl i ploma, sense filtres i que vàrem dur a terme la periodista Rosa Gil i qui escriu aquestes línies, Ricard Planas. Sobretot s'aprofundeix en dues grans notícies: la col·lecció Tous, de gran nivell, s'incorpora en un equipament de Catalunya -en el MACBA- i, per l'altra banda, com l'exposició En temps real del MACBA explicita tota aquesta feina d'aquest col·leccionista i ens dóna a conèixer com gent de casa nostra cuida als creadors de casa nostra i també acull propostes internacionals. Com va ser començar una col·lecció d'aquestes característiques? Bé, jo t'explico la meva vida en cinc segons. Vaig néixer l'any 1940, o sigui que ja tinc vuitanta-un anys. Sóc Leo i càncer que no està gens malament, m'he casat quatre vegades, tinc cinc fills i vuit néts i m'he dedicat cinquanta-dos anys al món de la moda. Des que tenia vint-i-cinc anys vaig començar a conèixer l'art amb la primera dona que tenia, l'acompanyava a galeries; llavors vaig començar comprar obres d'artistes figuratius, sobretot de l'època catalana: Rossinyol, Urgell... bé del tipus dibuixets petits i coses així, quan em vaig separar d'aquesta dona al cap dels anys es va acabar aquesta part de comprar aquestes obres. Després va ser quan vaig muntar-me un negoci propi de confecció i vaig començar a guanyar diners, em vaig començar a interessar pels pintors "polítics", de l'època que encara hi havia el Franco, que eren "Equipo crònica", el Niebla... bé tota la gent que introduïda discurs en contra del règim de manera subtil, perquè no els clausuressin les exposicions. Després també vaig comprar obres de tipus abstractes com: el Saura, el Millares, Tàpies... Però el 73 em vaig començar a posar neguitós amb aquest tipus d'art, perquè ja s'havia mort el Franco i bé, em vaig adreçar ja de manera decidida al món cultural de l'art conceptual i fins llavors que no he parat. De totes maneres, tirem enrere perquè tinc entès que vostè de petit, de molt petit, ja col·leccionava, tanmateix ens ha demostrat que era un col·leccionista selectiu. Quan era petit col·leccionava cartellets de cine i vaig empaperar tota la casa, la meva mare se'n va emprenyar, me'ls va fer arrancar i va pintar l'habitació i va estar plorant un dia. Després col·leccionava cromos, cromos dels mons dels artistes. Des de molt petit que vaig començar a remenar tot el món de la cultura, I això ho continuo fent ara, perquè encara continuo col·leccionant cromos i cartells, continuo col·leccionant absolutament tot allò conceptual i que també el món de la fotografia. He sentit a dir que té més de 3000 obres de fotografia, comprades en els darrers període? Sí, sí, des de fan uns trenta anys. De fet fa quaranta anys que estic comprant fotografies internacionals. En els viatges que feia a Nova York o a París, a Espanya o a Catalunya, vaig començar a comprar temes d'artistes molt importants i no comprava mai una sola foto perquè per mi no era representatiu del treball que feien ells, no era explicatiu del contingut de les seves obres amb una sola obra; per tant, comprava sèries de 10 0 12 determinants que donaven un relat extraordinari. Tot eren obres de tipus polític, social, de manicomis, de presons, no comprava paisatges o bodegons, ni coses d'aquestes... comprava absolutament fotografia que estava relacionada amb el món polític i amb el món social. En aquest sentit tornem una mica a l'origen, no? Després de comprar artistes catalans, vostè comença a comprar art polític i social i, per tant, és una línia que no ha deixat mai. M'ha interessat sempre, les obres quan tenen un contingut social transmeten quelcom més; per això vaig començar amb l'art conceptual, molts treballaven en una motivació política, antropològica, com en Muntades, en Noguera. Llavors, sempre m'ha interessat l'art que conté un missatge que comunica, no m'ha interessat l'art decoratiu, m'ha interessat l'art que té un contingut important interior. I d'altra banda compleix amb els artistes perquè molts ens han comunicat que els hi ha acabat fent apadrinament, s'estableix una familiaritat. Com enfoca aquesta relació amb els artistes i com l'entén, algunes vegades també hi ha galeristes, marxants, diferents agents, però com ho treballa? El 95% de la meva vida he treballat directament amb els artistes. Vaig començar l'any 73 amb el Pere Noguera, vaig anar al seu estudi de la Bisbal i vaig comprar una petita rajoleta que està al museu exposat amb una punta de ceràmica a sobre, és la primera obra. No vaig parar de moure'm en els estudis dels artistes, per saber que feien. I això ho he seguit fent quaranta anys després, cada any anava a veure i a saber què treballaven i què realitzaven, els nous equips que necessitaven per treballar; fins i tot he canviat càmeres de vídeo per obres. Amb això vull dir que m'hi he mogut sempre a un nivell molt proper, amb una relació d'humanitat mai de superioritat. Amb tots ells encara hi continuo avui, amb els que són vius, per exemple en Pere Noguera. - És Pere Noguera, perquè sempre hi fa referència, qui obre les portes de l'art conceptual? - Sí, a través d'ell és com vaig conèixer a tothom. De fet el continuo veient sovint, l'altre dia vaig estar dinant amb ell a la costa, vull dir continuem tenint una relació d'amistat i sempre he tingut relació humana amb tots, relacions directes, absolutes. - Què l'ha sobtat més d'aquesta relació amb els artistes? - Als anys setanta, a aquesta gent no els hi feia cas absolutament ningú, ni els museus, ni bona part de la crítica, era una cosa marginada i treballaven en un món una mica polític, estrambòtic, amb molts materials que no eren la pintura clàssica. Tota aquesta gent que estava marginada va començar a congregar-se a la Sala Metrònom. - Ha parlat de la Sala Metrònom, referent a nivell Català, Espanyol i Europeu. Què va motivar aquest espai? Potser la manca d'un espai que cobrís l'activitat underground? -Sí, l'any vuitanta no hi havia res, vaig començar a creant una exposició d'art postal amb més de 500 artistes, els quals exposaven per primer cop. Així és com vaig començar. - Vostè ha manifestat que vol tornar a obrir, passats uns dies, la Sala Metrònom, hem avançat en aquesta línia? - Sí, conjuntament amb les accions que es facin des del MACBA i amb l'exposició actual. Hem començat amb el toro damunt del piano d'en Jordi Benito. L'exposició del MACBA només s'ha vist una petita representació de les miol i escaig que representen el global. - Com ha sestat el procés de negociació, ens parlava que només es volia una part dels fons? No ha sigut fàcil arribar on s'ha arribat potser? - No ha estat gens fàcil. De fet amb els directors anteriors vaig estar parlant moltes vegades, semblava que no acabaven de tancar mai res i no ens vam entendre. Només s'interessaven per la fotografia i jo volia el conjunt. No era per una qüestió de diners era per una qüestió de preservar el llegat de manera íntegra. He fet més de 500 exposicions, concerts de música contemporània, de cine, debat, dansa contemporània, bé m'he dedicat a donar veu al món cultural que no tenia espai i això queda clar en la col·lecció. - Encara veu que hi ha problemàtica per visibilitzar la contracultura? Malgrat que la pròpia dinàmica d'aquests col·lectius ja els està bé sovint està "outsider" de tot allò canònic. - No, jo veig una altra problemàtica i ho vaig parlar l'altre dia a la televisió, i és que la cultura com la tenim ficada al cap desapareixerà. La gent està comunicant-se tot el dia a través d'internet. La gent mira a través de les pantalles electròniques i la gent ja quasi no va a veure els museus perquè ho mira tot des de casa seva. Crec que té poca duració la continuïtat del món cultural com el coneixem actualment. - Precisament crec que va manifestar que l'art desapareixerà en un futur en l'àmbit museístic? - Sí, ja estan tancant moltes galeries a Barcelona –malgrat, també se n'obren de noves–, pocs artistes tenen feina, està molt paralitzat el món de la cultura, inclús el món dels museus. La covid no ha ajudat gens, encara ha precaritzat tot plegat. - Dins aquest context un home de vuitanta anys amb una energia absoluta i amb una mirada sobre l'art contemporani també lúcida, quin paper hi voldrà tenir? - Si estic viu, que això no se sap mai, perquè amb vuitanta-un anys no se sap quan duraré, coses per fer tinc i el cervell bastant clar. Potser casar-me ja no ho puc tornar a fer, perquè amb vuitanta-un anys no puc continuar fent matrimonis nous -riu sorneguer-. - Mai se sap! És la seva una vida picassiana. - No sé si és picassiana o surrealista, més aviat penso que és surrealista. - Bé, Moltíssimes gràcies per haver-nos explicat aquest projecte vital, estem il·lusionats que aquest llegat s'hagi pogut quedar aquí, què s'hagi trencat aquest bloqueig i que una de les col·leccions més important del sud d'Europa estigui en el MACBA. Demanem que es pugui generar durant aquests anys més exposicions i que el Metrònom segueixi fent aquesta tasca de contracultura, de la que en sortirem tots beneficiats. Moltíssimes gràcies i llarga vida a Rafael Tous, necessitem més homes com vostè! - Bé, jo necessito gent com vosaltres, que es dedica a la cultura i comunica el que està passant.