Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90

Opinió

Visita a Arcimboldo

Visita a Arcimboldo
Ara pot semblar-nos (com d’una altra manera El Bosco, un gòtic) precursor de modernitats. Què s’oculta darrere d’aquest afany nostre de voler-ho veure tot com si fos modern? En realitat, el milanès Giuseppe Arcimboldo (1527-1593) va ser un pintor extravagant, molt de la seva època. És a dir, un manierista que desitjava sorprendre. Ja havia dit el Cavalier Marino (notable poeta, que es refereix per això a la pintura i a la poesia): “È del poeta il fi la meraviglia.” Maravillar ho és tot. Arcimboldo es va fer un autoretrat, dibuixat, quan ja no era jove, en què sembla un personatge malenconiós. Segons Aristòtil, ser malenconiós i extravagant són aptituds naturalment complementàries. Aquesta visita i record del signore Arcimboldo té el pretext de veure juntes, per primera vegada, les seves dues Flores (a la Fundació March de Madrid), quadres de la seva última època –el primer, del 1589; el segon, del 1590– que com que formen part de col·leccions particulars són poc coneguts. Tampoc va malament fixar-se en els marcs, fets de pedres dures, seguint molt la moda d’aquell temps, però que són obra d’un gran teòric i historiador de l’art italià, l’estrambòtic i ja desaparegut Federico Zeri. Els quadres –sengles retrats de la nimfa– són Flora i Flora meretrix. El rostre és el d’una dona real, més bella en el segon, els ornaments que recobreixen sobretot la primera són flors i fulles ben situades, com fa Arcimboldo en tots els seus quadres: compondre rostres humans i capes o vestits, barrejant i disposant sàviament tota classe de fruites i hortalisses, des de la poma fins a l’albergínia. Però Flora meretriz ensenya un pit de debò, com feien en alguns retrats les dones belles o galants. Es podria pensar que aquests quadres, diríem més aviat que naturals, són anteriors a les seves singulars composicions fruiteres, però no és així. Sembla que Arcimboldo no va tenir gaire èxit en el seu temps (no a tothom agradaven les seves preparades pasterades hortofructícoles) que, no obstant això, van complaure molt Rodolf II, emperador –era ja un simple títol– del Sacre Imperi Romanogermànic. Per això molta obra d’Arcimboldo va acabar a Praga. Però quan l’exèrcit suec va prendre la ciutat, el 1648, dins de l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, molta de l’obra allí recollida es va dispersar; alguna cosa –poca– va arribar a Suècia i alguna altra, a la capital de l’Imperi Hispànic. Per això La primavera d’Arcimboldo és a Madrid. Però no al Prado, sinó al molt notable (i menys conegut) museu de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Segur que Dalí (quan era estudiant de l’acadèmia) va veure aquest quadre que li va portar missatges surrealistes, igual que a Magritte quan va veure altres obres d’Arcimboldo. Representacions manieristas del rostre humà –un nas és una pastanaga– que tenen menys de modernitat, insisteixo, que d’extravagància en un estil extravagant. En veritat, només el segle XX va tenir veritablement en compte Giuseppe Arcimboldo i el va treure del reducte de pintor menor. Va ser, singularment, amb la gran mostra que es va fer al Palau Grassi de Venècia, L’efecte Arcimboldo, el 1987. Igual que en el cas d’El Bosco –potser com en El Greco més extremat–, en Arcimboldo no pot haver-hi modernitat (la hi posem nosaltres), hi ha només exageració i un estil extrem, el resultat del qual –no en les Flores– uns poden considerar tràgic o fins i tot agònic, i uns altres, simplement graciós. En tot cas –i de nou–, el peculiar valor de l’excentricitat. Atreviment. A la imatge, Arcimboldo, "Flora".
CC_Online_BONART_180X180Escenari_prodigios_Bonart_180x180 px

Et poden
Interessar
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88