banner-elscatala-817x88px
\

Biblioteca

"La modernitat cauta" d'Antoni Mari i Albert Mercadé

banner web TA22_bonart_180x180180x180 Banner-FERIARTE-A
Amb el subtítol 1942-1963. Resistència, resignació, restauració, La modernitat cauta –pura paradoxa i contradicció– és un assaig sobre les polítiques culturals, els artistes i les orientacions estètiques (nascudes involuntàriament de la cautela i la circumspecció com a estratègies de reconstrucció) que prenien vida en el panorama sever i purità (espanyolista, folklòric, catòlic) del primer franquisme, quan Barcelona maldava per reanimar el projecte cultural d’abans de la Guerra Civil espanyola que ho va estroncar i resclosir tot sense contemplacions. Les poques tàctiques creatives eren la resignació, la restauració i la resistència, fins que als anys 60 el món es va obrir com un cabdell i la modernitat va esclatar eficaçment amb tota la seva potència. El volum, que recull les ponències presentades al congrés de l’any 2013 a la Universitat Pompeu Fabra, pren com a límits d’estudi la tornada de Joan Miró de l’exili l’any 1942 i la inauguració del Museu Picasso l’any 1963. Als anys 40 hi ha dos únics rumbs factibles en les arts plàstiques: el de l’art oficial (Ignacio de Zuloaga, Pere Pruna i l’acadèmia) i el que parteix de l’avantguarda d’abans del conflicte bèl·lic (Dau al Set, informalisme). En el camp del disseny, s’abandonen progressivament els conceptes clàssics i s’aposta per la funcionalitat i la decoració modernes (Antoni de Moragas, José Antonio Coderch, Oriol Bohigas). Serà sobretot el crític Alexandre Cirici Pellicer qui defensarà la dimensió transformadora del disseny i la democratització social i tècnica de l’art. Vist en global, entre el 1942 i el 1963 hi ha una fricció constant entre la figuració i l’informalisme abstracte, que tampoc no acaba de ser del tot modern en la mesura que està controlat i desautoritzat pel poder ideològic del franquisme. A partir dels articles dels millors experts en l’art de l’època (Pere Gimferrer, Albert Mercadé, M.J. Balsach, Jordi Amat o Oriol Pibernat entre d’altres), i fixant l’atenció en l’arquitectura, la pintura, la literatura i el disseny, La modernitat cauta dibuixa un paisatge en què la idea de modernitat entesa com a projecte d’emancipació social, política i estètica era un futur real que es podia assolir amb afany: arquitectes, poetes, artistes i assagistes ocupaven els carrers al costat de la societat civil i lluitaven per un món nou. Combatre contra la dictadura, aquest era l’objectiu comú. Igualtat, llibertat i fraternitat com a essències del programa il·lustrat per concretar el somni que ens havien escapçat. El compromís i la cautela, la ruptura de l’ordre establert i la innovació, la devastació i el renaixement: la idea de tabula rasa com a repte, com a desencaixament anhelat, per arribar al “blanc màxim, al doble blanc, al tot” de Comas.
Anna Carreras

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga i escriptora. Col·labora habitualment a la premsa (El Punt, Gidona) i fa de crítica literària (Núvol, Ara Llegim). Compagina la traducció i la crítica d'art amb la creació personal. És autora de les novel·les Camisa de foc, Tot serà blanc, Unes ales cap a on, Ombres franceses, Fes-me la permanent, L'ull de l'escarabat i Halley 2042, i de diversos assaigs sobre la postmodernitat. 

Et poden
Interessar
...

817x88-HISTÒRIES-DE-L'ART-