L'art tèxtil de Segismon Vilarasau a la Galeria Trama

Del 29 de juny a l'11 d'agost de 2017, la Galeria Trama de Barcelona, al carrer Petritxol, 5, acull l'exposició De tèxtil i altres conceptes de l'artista Segismon Vilarasau. Ens podem referir a la pintura des de tants punts de vista com siguin les seves maneres d’arribar fins a nosaltres. De manera que si hi ha qui s’hi refereix des de l’anàlisi dels colors, les formes, les icones i la seva composició també hi ha qui ho fa des de l’àmbit de la semiòtica de la imatge, la substància dels seus elements històrics o socio-antropològics, la manera de combinar amb la tapisseria dels seus sofàs o el color de les parets, dient que veuen en ella allò que ningú és capaç de demostrar, preguntant-se sobre allò que els suggereix i el poc o molt que, a partir d’això són convidats a reflexionar o pensar en res de tot el que s’ha dit al considerar que la pintura és la seva única raó de ser així com també la d’existir en aquest món on vivim. Per les raons que siguin. Format entre Barcelona i Conca, Segismon Vilarasau és un artista el qual la seva pràctica pictòrica se centra en l’aspecte narratiu i figuratiu d’una experiència personal capaç de trobar a la literatura el reflex d’allò que, per ell, representa aquest llenguatge, un acte no exempt d’intencionalitat i a través del qual es fa palès la condició espacial i temporal en base a la qual esdevé la seva pintura.  És per aquest motiu que, més que un reflex d’allò que veu, la seva és una obra que remet al significat d’allò que s’alça davant dels ulls de qui es pregunta per la història de la pintura, la manera com es materialitza i l’aspecte figuratiu amb què s’acobla a la seva història personal com, perquè no, a la de cadascun de nosaltres. Sobre teles i els seus possibles usos és sobre el que versa aquesta exposició de Vilarasau. No es tracta d’una lliçó de confecció sinó d’una pura i simple prova de foc entorn a la resistència d’aquest material. Una mena d’apologia a la capacitat d’una tela per amagar entre els seus plecs la simplicitat d’un bodegó o la progressiva  desaparició d’un cos. Una mena d’apologia a la capacitat d’una tela per imprimir allò que cega els nostres ulls a través d’una acció del temps, la història que és capaç de suscitar, la potència de la seva materialitat o el cabal d’associacions que l’artista és capaç de recrear amb només allò que té a l’abast o allò que surt a buscar encara que sigui a l’aire lliure. Més que com a sentències, les seves son obres que reactiven idees. Punts de referència sobre una tela que, més que una il·lustració, es diria que tenen vida pròpia. O que viuen per sí mateixes.