FCC-Segell-banner4
Com exposar en una galeria #18: Geopolítica

Opinió

Com exposar en una galeria #18: Geopolítica

Baner_Subirachs_Bonart_360x356Impremta Pages - banner-180x178
És el principi de la fi. A TV3 anuncien La fi dels antibiòtics, i seguidament minuts i minuts parlant del Barça. A les televisions estatals, imatges dantesques de milers de cotxes col·lapsats per la neu. Fins que la “unidad militar de emergencia” els ha anat a salvar. Carles Casajuana, diplomàtic i exambaixador, ens avisa a La Vanguardia: “Pocs exercicis poden ser més inútils que intentar preveure com evolucionarà la geopolítica mundial durant l’any que comença. ¿Qui hauria dit a principis de gener de l’any passat que Emmanuel Macron guanyaria les presidencials franceses per golejada o que Catalunya acapararia primeres planes a tot Europa? “La geopolítica actual podria definir-se com l’activitat que es desenvolupa amb la finalitat d’influir en els assumptes de l’esfera internacional, entès aquest exercici com l’aspiració d’influència a escala global; evitant, al mateix temps, ser influïts.” Això ens ho diu Pedro Baños, coronel de l’Ejército de Tierra i diplomat d’Estado Mayor, en el seu llibre Así se domina el mundo, on ens explica que la geopolítica i sobretot la seva aplicació pràctica, la geoestratègia, són cada vegada més importants per saber com es relacionen els països i quines estratègies de poder utilitzen. “El que ens arriba és una gran falsetat disfressada de veritat. I en el seu afany per perseguir l’última notícia, els mitjans de comunicació obliden aprofundir en els perquè i en els per a què. Si no entenem com funciona el món, no podrem impulsar un món millor, ni desemmascarar atrocitats com ara les de Síria”, sentencia Baños a La Vanguardia.
Per això quan Francesc Torres ens diu que la seva exposició al MNAC, La caixa entròpica, es basa en una col·lisió frontal entre la història i la cultura ens crea una certa tensió i ens porta al camí d’entendre que quasi sempre el que veiem al museu és fruit de la destrucció en totes les seves manifestacions: el pas del temps, els fenòmens naturals (terratrèmols), les guerres, la intolerància religiosa i antireligiosa, ètnica o política, els plans urbanístics radicals o la pura violència econòmica. Torres també ens fa veure que on no arriba la ciència arriba l’art i que “on no hi ha museus no hi ha històries, no hi ha memòria, no hi ha investigació i sobretot no hi ha excel·lència”.
Per això també és molt interessant el que ens diu William Deresiwicz a l’esfera pública: “Les institucions que han acompanyat el sistema actual s’estan desintegrant. Els professors s’estan tornant complementaris. Els empleats s’estan tornant independents (o becaris no renumerats). A tothom l’afecten les retallades del pressupost: minimitzant, subcontractant, fusionant o col·lapsant. Ara resulta que tots hem de ser el nostre propi cap o muntar el nostre propi negoci. El nostre propi agent, la nostra pròpia marca, el nostre propi màrqueting, la producció i el departament de comptabilitat. L’emprenedoria ens la venen com una oportunitat. És una gran necessitat. Tothom ha d’entendre que ara mateix ningú pot tenir garantit un treball.”
Deresiwicz titula el seu article La mort de l’artista i el naixement de l’emprenedor creatiu, en què al final ens diu: “Quan les obres d’art es converteixen només en mercaderies, quan cada esforç es converteix en creatiu i tots en creatius, l’art torna a l’artesania i els artistes es tornen artesans, una paraula que, encara que només sigui com a adjectiu, torna a ser popular. Confitats artesanals, poemes artesanals: quina és la diferència, al cap i a la fi? De manera que l’art en si mateix pot desaparèixer: l’art com a Art , aquesta pràctica sublim i antiga. Llevat que necessitem un recipient per a la nostra vida interior, no és tan greu per plorar i posar-nos de dol.”
Per això també és molt interessant el que ens diu Alain de Botton en el seu llibre El arte como terapia, on respon a la pregunta ¿Què és l’art amb majúscules?: “Creixem amb un cànon de l’art: una llista àmpliament acceptada de l’art que hem d’aplaudir si volem presumir de ciutadans cultes i educats. Estem més o menys obligats a considerar essencials artistes com ara Caravaggio, Rembrandt, Goya, Manet, Cézanne, Picasso, Bacon, Warhol... Per descomptat, el cànon canvia amb el temps i l’experiència ho matisa, però sense voler som bastant fidels a aquesta llista. Fa falta molt valor per apartar-se’n públicament”. De Botton remata i marca un gol: “Les idees sobre el que és art de qualitat no es creen soles, són fruit de complexos sistemes de mecenatge, ideologia, diners i educació, amb el suport de cursos universitaris i museus, que, en conjunt, orienten la nostra percepció del que converteix una obra d’art en una obra especial. Per això val la pena estudiar els principals motius pel quals l’art ha estat considerat una cosa rellevant al llarg de la història.

A la imatge, Bernat Martorell. Figura del Retaule dels sants Joans, c. 1435-1445. © mnac. 

Et poden
Interessar
...

817x68