12 febrer 2021
Notícies Torroella de Montgrí

El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas presenta les obres de Ricard Duran i Maria Alzamora

bonart

La Fundació Vila Casas ha presentat aquest dijous al migdia dues exposcions que es podràn veure fins al 2 de maig del 2021 al Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí:, “Mirada, llum i equilibri” de Ricard Duran i “El gest mínim” de Maria Alzamora. Aquestes exposicions responen als objectius de la Fundació Vila Casas de recuperar trajectòries, i per l’altra,donar suport als joves artistes. Ambdues exposicions es podran veure del 13 de febrer al 2 de maig de 2021 i
coincidiran en el mateix edifici amb l’actual presentació del fons de fotografia de la col·lecció de la Fundació, així com amb les exposicions de l’església a l’Auditori, organitzada pel Festival de Torroella, i Territori de Samuel Aranda, inaugurada el passat juliol i prorrogada fins al 2 de maig.

 

RICARD DURAN- MIRADA, LLUM I EQUILIBRI,
“ELOGI A LA QUOTIDIANITAT”
L’exposició de Ricard Duran i Bargalló (1916-1986): Mirada, llum i equilibri,
comissariada per Eduard Bertran, convida el públic a fer un recorregut pel
conjunt de l’obra de Ricard Duran, fotògraf català encara poc conegut tot i haver-nos
deixat un llegat fotogràfic de gran qualitat. A partir de l’esperit d’anàlisi visual
que posseïa Duran, la mostra s’organitza al voltant de dos gran eixos de treball:
una primera part documental i de testimoniatge de la Barcelona de finals del
franquisme, i una segona amb clares influències de la fotografia directa nord-americana i sobretot de la Nova Objectivitat de l’Alemanya d’entreguerres.

La selecció de fotografies de Duran, fotògraf amateur, és un clar exemple de la
creativitat, domini de la tècnica, potència visual i conceptual que en moltes
ocasions pot arribar a tenir la fotografia pensada i realitzada per afeccionats. En
paraules del seu comissari “ d’alguna manera aquesta exposició vol tornar a posar
sobre la taula la dicotomia professional/amateur”.

Les obres de Duran evidencien, tal com afirma Bertran, com “amb una mirada
moderna, sòbria i lúcida, Ricard Duran ens mostra una enorme curiositat per tot
allò que l’envolta i expertesa a l’hora de jugar tant amb l’instant decisiu com de
mostrar o suggeir les petites històries que hi ha darrere les seves fotografies”.
El gust exquisit per treballar la llum, els enquadraments, la composició i l’equilibri
de masses són un bon exemple del procés de previsualització i planificació de que
duia a terme l’autor abans de fer les fotografies. En paraules de Bertran “ell no
prenia el botó disparador de la càmera fins que tots els elements- llum, composició, enquadrament- no jugaven el paper adequat. Res passava per atzar”.

Amb aquesta exposició es vol recuperar la trajectòria d’un fotògraf que, com
molts d’altres, va quedar en l’oblit de la història de la fotografia catalana i
espanyola, i la coneixença dels quals pot esdevenir essencial per a les actuals i
futures generacions de fotògrafs.

El fill de Ricard Duran, que també estava a la presentació ha explicat que “el meu
pare va mostrar una marcada vocació artística des de ben jove i crec que és un
dels noms destacats de la fotografia entre els anys cinquanta i seixanta. La seva
obra, de mirada moderna i segell particular, resta fins ara, això no obstant, en un
discret segon pla”.

Aquesta mostra, està organitzada al voltant dels seus dos eixos fonamentals de
treball: el documental, testimoni de la Barcelona de finals del franquisme, i
l’artístic, amb clares influències de la Nova Objectivitat de l’Alemanya
d’entreguerres.

Les fotografies presentades, gairebé totes en blanc i negre, són còpies per
injecció de tinta, tot i que l’exposició també es complementa amb algunes còpies
d’època i, per primera vegada, es podrà veure una petita mostra de fotografies
inèdites en color.

Ricard Duran va estar vinculat al teixit industrial català (tèxtil, metal.lúrgic, etc…)
i associatiu com a fotògraf amateur d’aquella mateixa època com ara Josep Bussoms, Narcís Darder, Franesc Esteve o Joan Colom. Per altra part, Duran va ser membre de  l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), i això el va fer entrar en contacte i relacionar-se amb grans fotògrafs que en formaven part en aquell moment, com Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Ricard Terré, Francesc Català-Roca, entre d’altres.

MARIA ALZAMORA- EL GEST MÍNIM
“El gest mínim” de Maria Alzamora (Ordis, Girona, 1992), comissariada per Mercè
Vila Rigat, presenta 25 obres del projecte que ha realitzat després de guanyar el
segon Premi de Fotografia 2020 de la Fundació Vila Casas. L’obra premiada, un
retrat de la músic i actriu Keeley Forsyth, és el punt de partida de l’exposició i tota
una declaració d’intencions: un cos palplantat en un espai indefinit pren
consciència de si mateix mentre resta immòbil.

El projecte parteix d’aquesta primera imatge per endinar-se en una sèrie de
fotografies que se centren en els cossos i analitzen la relació que tenim amb ells,
la capacitat d’aquests de contenir emoció i les possibilitats de la fotografia per
plasmar-la. Les obres que es poden veure a l’exposició esdevenen així una
exploració gràfica, corporal i fotogràfica al voltant d’aquestes qüestions i, per tal
de fer-ho Alzamora ha capturat el moviment de Forsyth i vuit ballarins més
procedents de diferents punts del món: Azucena Momo, Clémentine Télesfort,
Lisard Tranis, Junyi Sun, Ossi Ritter, Vignesch Melwani, Moisés “Moe i Héctor
Plaza.

Tal i com ha afirmat la comissària, “aquest projecte no se centra en la dansa com
a disciplina: ens trobem davant d’una reflexió sobre la corporeïtat on es
contraposa la carn amb l’intel.lecte i on s’analitza la connexió del cos amb uns
entorns – naturals i urbans- que cada vegada ens resulten més aliens”.
D’aquesta manera, la càmera no es fixa en els aspectes tècnics de la dansa ni en
els cossos des d’una visió formalista o romàntica, sinó que vol investigar la
capacitat de la fotografia per copsar les emocions i les experiències contingudes
o alliberades en els moviments dels models. Per això, tal com apunta Ana Blanco,
l’obra d’Alzamora també “es converteix en un acte de resistència ja que es
mostren cossos que s’alliberen per sentir i sentir-se, en un moment en què el
sistema els ofega, estructura, mobilitza i condiciona”.

Sense planificar gaire les sessions, la fotògrafa se situa davant dels cossos i deixa
que ballin lliurement – sols o amb parella, amb música o en silenci, en espais que
prèviament ha triat- mentre els segueix amb la càmera. Els llocs queden a un
segon pla mentre els moviments s’apoderen de la imatge, que condensa tota
l’esponteneïta i la improvisació de l’acció.

Maria Alzamora és fotògrafa des dels quinze anys, . Ha exposat a la Galeria Km7,
a Leeds (Regne Unit), ha comissariat l’autopublicació With Myself Project, com
també ha exposat un segon capítol de la sèrie “NUE” A Vallgrassa, Centre
Experimental de les Arts (Begues, Barcelona), en una mostra dedicada al
autoretrat.

La seva relació amb la Fundació Vila Casas comença l’any 2012, ja que dues de
les seves obres van entrar a formar part de la col.lecció permanent.

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies