22 abril 2020
Opinió Barcelona

Apunts per a un manifest: Història de l’art humà-cavall-estrep

gisela chillida

Encetem dècada. I, com cada vegada que saltem decenni, estem temptats de tombar el cap i mirar enrere. Per uns instants, ens esforcem a recuperar la memòria i irremeiablement el passat se’ns fa més present que mai en adonar-nos que ens movem despietadament cap al futur. Quin millor moment, doncs, per replantejar-nos quina ha de ser la tasca de l’historiador de l’art? 

Walter Benjamin ens recordà una màxima brechtiana: “No (hem de) connectar amb el bon temps passat, sinó amb el mal temps present.” Així, a l’historiador d’avui li toca reviure els morts per trobar el costat bàrbar de la història. Necessitem amb urgència un acostament crític a la disciplina. Història de l’art política, polititzada, compromesa, un historiador que sàpiga reivindicar la seva vigència, una història de l’art que es repensi a si mateixa revolucionàriament. Escriure-la com a notes a peu de pàgina, parergues, pasquins, opuscles, lligalls, peus de foto, cartells, mapes i, per què no, a través de piulades i posts. Parafrasejant Nietzsche a Sobre la utilitat i els inconvenients de la història per a la vida: necessitem la història (de l’art), però la necessitem d’una altra manera.

S’ha d’anar més enllà de la història que s’explica i estudia des de la càtedra. Recordar que un assaig no hauria de ser res més que una prova-error i que a la universitat no hi hauria d’haver lloc per a les medalles i condecoracions. Hem d’anar més enllà de la història resguardada al museu, massa plena de trofeus de guerra. Cal deixar al marge la història de l’art que compra i ven en mercat de l’art. Les seves xifres indiquen poc més que les preferències dels col·leccionistes, privats, corporatius o institucionals.

És necessària una història de l’art patològica, helicoidal, nòmada, rizomàtica. Història de l’art agenciament en el sentit que apuntaren Deleuze-Guattari, història de l’art humà-cavall-estrep. Quin és l’imperatiu de l’historiador? El risc. Ha de saltar, envestir, solcar. Com Indiana Jones a les portes de la cova del sant grial, el primer pas ha de ser un salt al buit. Per això és una tasca abissal. I només qui salti del cap del lleó podrà demostrar la seva vàlua. 

A la imatge, Grisalla, fragment amb rostre, 1220-1272 dC. Met Museum.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies