8 setembre 2013
Exposicions Barcelona

Tàpies, des de dins

pilar parcerisas

La mostra Tàpies. Des de l’interior presenta fins al 3 de novembre del 2013 un centenar d’obres procedents del taller de l’artista i de la col·lecció de la Fundació Tàpies. L’exposició es pot veure conjuntament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i la Fundació Antoni Tàpies 

Tota l’obra d’Antoni Tàpies constitueix una reflexió i una exploració sobre “l’ésser en aquest món”. Cada pintura, cada objecte, cada proposta ofereix aquesta confrontació entre el jo i el món, de manera que tots els elements emprats esdevenen signe i s’erigeixen en preguntes adreçades a l’espectador. 

En l’obra de Tàpies, els materials i els objectes no representen, són, i exerceixen el seu valor com a presència. La doble exposició d’homenatge al pintor al MNAC i a la Fundació Antoni Tàpies, la primera gran retrospectiva després de la seva mort, esdevinguda el febrer del 2012, que arriba amb el títol de Tàpies. Des de l’ interior, vol mostrar la dimensió més íntima del pintor, amb aquelles obres que ell mateix havia triat o reservat per a la seva reflexió personal; és a dir, aquelles que més estimava o que no volia posar en els rails de les estructures comercials o de mercat.

En aquestes exposicions se’ns mostra un Tàpies familiar i alhora desconegut, una mica despullat de l’orientalisme cal·ligràfic al qual s’havia associat els últims anys, per mostrar els gestos més brutals, rebels i existencials de l’artista envers la dimensió humana, la matèria i la pintura mateixa. Hi ha una visió diferencial  entre les obres que s’exhibeixen a la seva fundació i aquelles que formen part de la col·lecció que mostra el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

De les sales de la Fundació Antoni Tàpies pengen les pintures de signe més rebel, des dels primers anys 50 del segle XX, època de formulació de la pintura matèrica i existencial, fins al moment present, passant pels alliberadors anys 60 i 70 en què cada obra s’erigeix en un crit, en una posició activista de la pintura com a acte creador. En aquesta selecció intuïtiva i sense argument, realitzada per Vicent Todolí, comissari de les dues mostres, hi dominen els materials pobres i l’objecte, i un qüestionament constant de la pintura i dels seus elements constitutius, com ara el bastidor. Tàpies gira i regira la tela i el bastidor, l’esquinça, revesteix amb plàstic l’esquelet de fusta de la tela i converteix el tot en un cos, l’agredeix i s’hi encara, amb la voluntat que hi hagi un retorn. Aquest gest insurrecte executa gairebé físicament aquell “assassinar la pintura” que s’havia imposat anteriorment Joan Miró. 

Al mateix temps, ens mostra la seva passió per l’objecte, per una realitat que valora la presència, com els tovallons usats de la família encastats en una tela, fruit d’una vivència quotidiana com és l’àpat diari, una pila de plats o una contundent porta amb fletxes. Els objectes esdevenen signe i presència d’una vida senzilla que uneix subjecte i objecte, mitjançant la pobresa dels materials que, malgrat tenir un cert caràcter efímer, exhibeixen una voluntat de permanència, com ara el paper, el cartró, el guix, el cordill, la roba, la fusta o el filferro. Així, la pintura, en ella mateixa, es manifesta com a cos, que es vesteix de signe, matèria, objecte i escriptura. Els talls, les ferides, els forats a la tela són signes de la violència i el dolor d’aquest món, mentre la matèria es desfà i desintegra com a fet inherent a la seva discontinuïtat. La pintura és el cos de l’art i l’espai de projecció de la naturalesa existencial de les coses.

La selecció de la retrospectiva al MNAC  depara algunes sorpreses amb obres que feia anys que no s’havien vist, com ara la pintura blava que eleva un núvol que hauria pogut pertànyer a un antic exvot a una categoria mística i que és un clar antecedent de Núvol i cadira, l’escultura que corona l’edifici de l’antiga editorial Montaner i Simón, seu de la Fundació Antoni Tàpies. Aquesta mirada insisteix poc en l’etapa de Dau al Set (1948-1951), malgrat que hi ha obres d’una gran contundència narrativa i realisme màgic com ara Tríptic (1948), d’homenatge a Gaudí, per valorar la trajectòria més recent, dels anys noranta en endavant. El cos sense òrgans d’Artaud s’hi deixa sentir amb tota la seva cruesa i, des de l’ interior, Tàpies també actua en aquesta direcció vers una pintura que recull el crit intern de la matèria cos, del gest, i de l’objecte, que esdevindran constants en la seva trajectòria.  

La idea del sublim, ancorat en les arrels romàntiques, i vessat pel costat simbolista al modernisme, és recollit per Tàpies en la seva obra, de manera que atorga aquesta categoria del que és sublim al que és abjecte, al cos, a la matèria residual, als detritus. I en aquest acte de sublimació també s’encara a la mort i a la desemparança i aïllament a què l’aboca la decadència física. Plaer i dolor de l’acte pictòric que consola sense poder aturar l’inevitable destí. La seva lluita contra la fragmentació de la matèria i l’abisme insalvable que hi ha entre un ésser i un altre, que s’executa implacablement amb la mort, fan de l’erotisme en l’obra de Tàpies un dels aspectes de la vida interior de l’home que ajuda a superar aquest abisme. 

El cos, però, sempre apareix fragmentat: el tors, la mà, els ulls, un peu, l’esquelet d’un rostre, el cos es fusiona amb la matèria i la pintura, i brama des de dins i es deforma i desplega en la seva inconsistència. Pintura i pell, espai per a l’escriptura i per al signe, que esdevé també senyal corporal. En la pintura de Tàpies cada fragment és un tot i aquest tot relliga tots els fragments, el que és d’aquest món i perible, esdevé còsmic i perdurable. I això és possible perquè si hi ha un aspecte atractiu i que ens atrapa en l’obra de Tàpies és aquesta comunicació palpable entre les ciències, les arts i les creences des d’un punt de vista antropològic, que acaba relligant Orient i Occident, la nostra cultura i les altres, el ser i el no ser.

Revisar l’obra d’Antoni Tàpies ens porta al plaer de llegir un llibre sagrat, la saviesa del passat i del present, les grandeses i les misèries d’aquest món amb els ulls d’un nou humanisme.

A la imatge, detall de “Tovallons plegats” de Tàpies.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies