20 maig 2013
Opinió Barcelona

Les “altres” fotos de Joaquim Gomis

arnau puig

Joaquim Gomis era l’altre amic de Joan Miró, l’un era en Joan Prats. Tots tres, uns ingenus i simples d’esperit estètic; per això els agradava, en aquells temps i moments del noucentisme meditat i controlat –en què hom volia imposar la secció àuria a l’àmbit de les formes–, els agradava, indicàvem, l’art descontrolat del cubisme líric i del collage i, ben cert, aquella altra manifestació de l’esperit que proposaven els expressionistes i sobretot els surrealistes. Tots tres, en aquest sentit, Gomis, Prats i Miró, feien conxorxa (diguem que tenien la feina ben repartida; Miró realitzava poemes plàstics, Gomis fotografiava els poemes plàstics que trobava en la realitat quotidiana, Prats certificava la qualitat de les obres assolides).

Però vet aquí que ens trobem als anys 70 del segle XX; tot ha sofert moltes modificacions; les guerres calentes i/o fredes, colonials o socials i els signes i símptomes de descomposició política comencen a mostrar-se arreu. La ingenuïtat plàstica comença a esdevenir injustificable; l’obra de Miró cada vegada és més dramàtica i expressionista. Aleshores, Gomis –ens n’assabentem ara– deixa també aquella ingenuïtat plàstica fotogràfica per oferir-nos una altra realitat: vol testificar que també hi ha una expressivitat mural, els grafits dels carrers, que proclamen coses en relació amb les circumstàncies i condicions humanes vives. Joaquim Gomis, que sempre havia viscut allunyat de les inquietuds socials, de sobte s’adona que potser en les expressions reivindicatives hi ha, també, una plàstica que s’imposa, que l’art contemporani convertirà en element declaratiu de l’obra d’art moderna. Els nous murs reivindiquen, però, per una sensibilitat no només atenta als fets sociopolítics sinó també estètics, aquells diaris murals que un temps foren expressió de les voluntats i els sentiments no recollits en la informació oficial i que, ara, transferits, s’ofereixen, a més, com a obres plàstiques directes, immediates. Les obres actuals que recull Gomis, tanmateix, es mostren segons els recursos de la nova plàstica establerta: cal·ligrafies diferents, variades i sobreposades –fins i tot cromàticament–, collage, fotos, pamflets, proclames, pintura,… si s’escau, suports matèrics incorporats o qualsevol altre element que creï acoblament, dicció expressionista o encanteri poètic provinent de l’espontània sensibilitat surrealista. 

Pel valor de les coincidències, l’aportació fotogràfica de Gomis coincideix amb l’exposició Explosió!, per la qual verifiquem que els plàstics contemporanis d’aquell punt de l’obra de Gomis també recollien –en ells nat, però, d’una acció creativa subjectiva– impactes similars que plasmaven amb acoblaments també adequats, que el fotògraf hauria pogut recollir igualment. Però aleshores li interessava més ja la deriva d’un possible art des del fet social: la inspiració irada per sobre de l’equilibri plàstic. 

L’exposició Les pintades de Gomis es podrà veure a la Fundació Miró de Barcelona fins al 26 de de maig del 2013.

A la imatge, Carrer Alfons Magnànim de Barcelona. © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Miró de Barcelona.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies