18 març 2013
Opinió Barcelona

La cultura de masses… o de les turbes?

joan m. minguet batllori

Som fills de la Il·lustració. No crec equivocar-me si dic que tots o la majoria dels que escrivim en aquestes pàgines i tots o la majoria dels que llegim aquesta revista som adeptes a la lectura, a la música de culte, als museus d’art. La Il·lustració ens va ensenyar que la transmissió del coneixement es fa per mitjà d’aquests territoris tradicionals de la cultura. Després, la tradició la podem salpebrar amb una mica de modernitat, però els fonaments de la nostra formació es troben en la màxima kantiana sapere aude, atreveix-te a saber.

La cultura de masses, però, ha vingut a ennuegar les coses per a molts il·lustrats. Ens podem atrevir a saber per mitjà del cinema o de la televisió? Aquella experiència intimista, gairebé sagrada, de llegir un llibre o escoltar una simfonia barroca o contemplar un quadre de Giotto ha quedat substituïda, diuen, per una manifestació multitudinària, pagana i, sovint, frívola. Per molts, la massa no és res més que una turba, i la cultura de masses, un eufemisme per designar la incultura de la plebs, de la gentussa.

La qüestió és interessant. Perquè ens dóna molts prismes des d’on observar-la. N’hi ha un que m’incomoda: la negació dels temps que ens han tocat viure. No vull participar en les persecucions dels nous mitjans només perquè són nous i posen en qüestió els costums culturals establerts. Poca gent sap que, entre el 1908 i el 1913, aproximadament, Eugeni d’Ors, Josep Carner i el Noucentisme en pes van participar en una campanya en contra del cinema. Ells n’anaven cantant les malures, i el públic (també el burgès, el noucentista, el culte) no parava d’omplir les sales d’exhibició. La televisió també va despertar i desperta negacionismes des de l’òptica de la cultura il·lustrada. Fixem-nos que la crítica de la televisió és l’única que, més enllà de trobar malament uns programes concrets, sol mantenir una posició frontal, burleta o directament rebentista en contra del mitjà.

El que és evident és que la cultura de masses va obrir un nou paradigma de consum de l’art: enfront de la importància que l’individu tenia en la consumació de l’experiència estètica, ara apareixia un nou subjecte col·lectiu, l’audiència. En aquest territori, la quantitat preval per damunt d’altres consideracions: nombre de còpies de discos, de visitants a una exposició, de share televisiu… L’art minoritari o –per què negar-ho?– elitista esdevé un reducte del passat. Això no és necessàriament dolent per a aquells que malden per socialitzar l’art i la cultura. Se suposa que una societat més culta és una societat més crítica i, per tant, més lliure. Però aquest noble objectiu pot aconseguir-se per mitjà de productes destinats a la massa?

John Berger deia que el que importa de l’art és la seva vida subterrània, el ressò que obté de manera sovint inexplicable. Jo diria que aquesta influència soterrada es pot produir tant en la sala buida d’un museu com en un cinema ple de gent que, al teu costat, devora crispetes.  O no? Respondre a aquesta pregunta o, almenys, suscitar l’interrogant em sembla que és, avui, un fet ineludible.

A la imatge, detall d’una postal distribuïda a l’Estat espanyol sobre la popularitat de què gaudia el cinema, c. 1916

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies