19 desembre 2017
Entrevistes Barcelona

Entrevista a Valentín Roma, director de La Virreina Centre de la Imatge

mercè alsina

Valentín Roma està al front de la direcció de La Virreina des de mitjan 2016. Després de la polseguera de la seva sortida del Macba, l’interès per conèixer la seva proposta era màxim. El teòric i comissari no ha decebut i ha presentat un projecte coherent amb la seva manera d’entendre l’art i l’exercici de les pràctiques curatorials i de recerca.   

- Alexander Kluge i Copi van ser la teva carta de presentació a la Virreina centre de la imatge el novembre de 2016. Per què aquestes exposicions?

– Pensava que per part de la Virreina s’havia d’adquirir una estructura institucional, és a dir, definir-lo com a espai, que tingués entitat, tot i les complexitats que té i els projectes que ha acollit anteriorment, tots ells models vàlids. La idea era fer una programació que fos recognoscible en el context de la resta de programacions de Barcelona. Amb tres línies fortes convergents conceptualment. Una, les exposicions; l’altra la transformació dels usos, que fos un espai de producció d’imaginari social capaç de generar subjectivitat crítica conjuntament amb grups actius a la ciutat; i les publicacions, que tenen molt a veure amb la investigació, que té un ritme diferent al del workshop o al de l’esdeveniment museogràfic.

- Les exposicions són una declaració d’intencions?

– El programa expositiu s’ha estructurat en tres etapes. La primera parteix de dues variables. En primer lloc reprendre l’esperit dels 90 a Barcelona, amb exposicions al voltant de noms clau en les diferents ruptures estètiques, polítiques, artístiques des dels anys 60 fins l’actualitat, en aquest cas que o be no tenen relat o bé convé actualitzar-lo. Aquest tipus de mostra esdevé un vehicle de comprensió de la trajectòria d’un artista, amb un enunciat museogràfic molt particular.

I en paral·lel, plantejar una revisió exhaustiva de la imatge en el camp de l’art. Vam començar amb Alexander Kluge –televisió, literatura– i Copi –performance, teatre, novel·la gràfica–. Després Robert Cahen -cine-; l’exposició de Pilar Monsell -dedicada al cine-. Seguidament Tres -música i tota aquesta performativitat- i Ketty La Rocca –més a veure amb el llenguatge dels objectes–. Ara hem fet Paula Rego –la pintura–, perquè la pintura no podia estar fora d’una reflexió sobre la imatge. I també un artista important per qüestionar els usos de les imatges, Yves Bélorgey, que fa pintura documental, amb uns enfocaments que recorda la fotografia del document antropològic, en olis de gran format. Tancarà el cicle l’exposició del novembre, de Patrick Faigenbaum i l’historiador Joan Roca, un registre fotogràfic de la ciutat, sobretot del front marítim des de finals del 90 fins al Fòrum.

- Les exposicions d’aquest primer cicle tenen un perfil revisionista?

– Sí, per exemple la que ja acaba de Paula Rego, és el resultat de la necessitat de revisar aquesta artista. A la Virreina s’ha investigat la violència estructural de l’hetero-patriarcat burgès moralista i catòlic, a partir dels estudis de gènere i la teoria queer.

- Podria ser que hi hagués un cansament de les exposicions de tesi?

– Pot ser que hi hagi un canvi de tendència, però l’exposició és un discurs en canvi perpetu. En realitat és molt difícil sortir-se de formats, interlocucions, zones de treball…, que no tinguin a veure amb els formats habituals d’exposició, catàleg, taller, conferència…

Ara és un moment d’inflexió, la institució es reformula, la cultura, la manera de fer política… i augmenta la sensació de que el projecte a llarg termini està en perill, tot es més transitori.

- És un pas a una participació més efectiva dels públics?

– Obrir-ho no és complicat, el que és difícil és sostenir-lo. Ens encaminem cap a un model d’institució de cases baixes, no de grans icones, cosa que també té contrapartides, perquè en molts casos hem d’encarnar la institució, tos els que hi treballem, i això va més enllà de la teoria i la discursiva, el cos es cansa. Aquí tenim col·lectius i agents que treballen com a residents. Intentem fer sostenibles un munt de pràctiques, no vol dir que estiguem inventant res, però estem treballant molt per generar situacions noves. Treballem en 4 grans línies o plataformes de producció d’imaginari social: Documental social participatiu, sobre el visual en la participació social; Laboratori d’aprenentatge comunitari, que té a veure amb pedagogia i l’escolta; Topografies de la discrepància urbana, sobre ciutat, conflicte urbà, tensions…; Usos i patrimoni de la cultura visual, com fem servir l’arxiu, el document. S’articulen com 4 línies d’estudi, amb coordinadors i agents que generen investigació i programes, i amb un pressupost propi, autogestionat (fins a un punt) i remunerat. De fet, els programes públics són fruit de les dinàmiques i el desbordament d’aquestes quatre plataformes, com la dirigida per Sitesize. Val a dir que hi ha treballant entre 150 i 180 persones, una petita gran comunitat amb seu estable i un 38% del pressupost del projecte. El 2018 cada plataforma elaborarà un llibre memòria, amb temes com la cultura d’arxiu o la idea d’espectralitat. Si el projecte es renova hi haurà 4 plataformes noves que començarien a mitjan 2018. Serien 8 plataformes i 8 publicacions.

- Ara comença una segona etapa d’exposicions, quin perfil tindran?

– Les primeres han estat de presentació, tant de formats com del caire del programa. Tenen un caràcter exploratiu, mostren el procés d’investigació, amb textos i presentacions acurades, etc. Hi he participat més directament, les dues fases que queden seran diferents.  El febrer del 2018 entrem a un altre format, amb curador, col·lectives, mostres més historicistes, amb projectes i produccions d’artistes, monogràfiques, com les de la vídeo artista nord-americana Natalie Bookchin, comissariada per Montse Romaní, la d’Ignasi Solà Morales (a baix). El seu arxiu no s’ha ensenyat mai, comissaria ell, Carme Rodríguez i Pau Solà Morales, amb un congrés internacional d’arquitectura. Una sobre Lorenza Böttner a cura de Paul Preciado o una proposta de Marta Dahó que recull projectes d’arxiu fotogràfic de tall antropològic de dones llatinoamericanes.  I al 2020 hi haurà una programació especial. Encara hi treballem, el que és segur és que es reduiran les exposicions.

- Satisfets després de gairebé enllestir aquest primer cicle?

– Contents per format recognoscible en poc temps a la ciutat. Se’ns reconeix pel que fem i les audiències van força bé, amb una mitjana d’entre 20 i 22.000 visitants.

Val a dir que la Virreina ha passat de comprar a exportar exposicions, la d’Alexander Kluge va a Stuttgart Kunstverein en un mes, ell mateix en parla com el ‘manifest de Barcelona’. Copi anirà a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, i Tres la Térmica de Màlaga. També la propera, de Patrick Faigenbaum, es fa en cooperació amb el Muhba, que produeix el catàleg..

- Què teniu pendent?

– De mica en mica, mirar de catalitzar l’escena que a Barcelona té a veure amb la imatge, des d’arxius institucionals com l’Arxiu fotogràfic de Barcelona, l’Arxiu del col·legi d’arquitectes, els de museus com el d’Història de la ciutat o el nacional d’art, i també arxius personals.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies