16 desembre 2016
Opinió Barcelona

Desmuntar Colom: un debat ben útil

xavier barral

A les darreries del mes de setembre, el grup municipal de la CUP-Capgirem Barcelona proposava de retirar el monument a Colom per l’enaltiment que fa de la conquesta d’Amèrica i de la colonització, i demanava la supressió de l’estàtua de l’esclavista Antonio López (instal·lada el 1884 i refeta durant la postguerra per Frederic Marès) que està situada a l’inici de la Via Laietana, demanda que ja havien fet nombrosos col·lectius; també declarava l’oposició a considerar festiu el 12 d’octubre, dia que el franquisme va portar al lloc més alt com a Día de la Hispanidad. La proposta no ha tirat endavant, però a mi em sembla que s’ha obert un debat ben útil.

El monument a Colom és un identificador kitsch de la ciutat, com la Sagrada Família, el Camp Nou, la basílica del Tibidabo o el Palau Nacional de Montjuïc. Però, com tots aquests, és un monument històric, fet en un moment determinat, en funció de la ideologia del temps, volgut per les autoritats i acceptat per la gent i sobretot realitzat per artistes notables del país. Amb això n’hi hauria prou per conservar una obra en un museu, però n’hi ha prou amb això perquè fora del context que la va veure néixer continuï dominant l’espai públic?

El monument a Colom, situat al capdavall de la Rambla, davant del mar, és una obra important de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Era l’època dels grans monuments de ferro, els mercats, les estacions i altres prodigis d’enginyeria com aquest, de més de 60 metres d’altura i dotat dels mitjans mecànics per poder entrar en el seu interior i arribar fins al cim. El projecte és de Gaietà Buïgas i el concepte és el d’una monumental columna de ferro colat coronada per un capitell i una esfera sobre la qual es va plantar una gran estàtua de bronze de Rafael Atché que vol simbolitzar i commemorar la tornada del navegant, Colom, després de descobrir Amèrica. A la part baixa del monument, un fort pedestal de pedra organitza relleus, grups esculpits i estàtues, tots d’artistes ben coneguts del panorama plàstic català del moment: composicions de Rossend Nobas, lleons d’Agapit Vallmitjana i relleus de Josep Llimona i Antoni Vilanova, que en ser robats van ser substituïts el 1929 pels actuals de Fuxà, Carbonell i Torras. La història del monument té les seves anècdotes i moltes intervencions posteriors,

però també té aspectes que diuen molt poc en el món d’avui, més enllà del mateix monument, de la personalitat de Colom o del judici general que es pugui portar sobre la conquesta americana. Il·lustraré només dos grups escultòrics pel que tenen d’explícits en la relació entre l’Església i l’exèrcit amb els indígenes: el primer, de Manuel Fuxà, el protagonitza Bernat Boïl, ermità de Montserrat, vicari apostòlic de les Índies Occidentals i el segon, d’Eduard Alentorn, amb el capità Pere de Margarit que sotmet un indi americà. Tant Boïl com Margarit van acompanyar Colom en el seu segon viatge a Amèrica.

Al llarg dels segles s’han destruït molts monuments i obres d’art per diverses raons i a vegades la destrucció d’un monument ha precedit de molt poc la seva rehabilitació com a obra d’art. Lentament s’ha anat entenent, tot i que no arreu, que una cosa és destruir i l’altra suprimir de la visibilitat pública obres que pertanyen a un passat que no es vol tenir constantment davant dels ulls. Així, a Budapest o a Moscou, les grans estàtues realistes del regim comunista s’han allunyat de la quotidianitat portant-les a un parc públic d’escultures com a obres d’art que són. A Barcelona, el monument al doctor Robert, de Josep Llimona, va ser instal·lat entre el 1904 i el 1910, retirat per ordre de les autoritats franquistes el febrer del 1940 i reconstruït el 1985.

Els monuments commemoratius són símbols de la memòria d’un moment de la història i, com a tals, representen aquella història. Però hi ha moments de la història que no glorifiquen la nació, i encara més quan la seva representació artística correspon a un altre moment de la història ben concret. Diuen que el monument a Colom és el més popular de la ciutat. Ho era ja durant el franquisme, quan l’única distracció possible per a moltes famílies humils era anar a passejar els diumenges pels seus voltants. Però ho és encara avui? El present debat farà que ens el tornem a mirar amb ulls més crítics.

A la imatge, El capità Pere Margarit, amb un indígena.

Etiquetes: · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies