3 desembre 2016
Reportatges Barcelona

Cubisme i guerra

arnau puig

S’ha repetit i insistit moltes vegades que l’aparició, des de mitjan segle XIX, dels mitjans mecànics de comunicació, la fotografia o el cinema havien commogut i provocat una nova sensibilitat i una nova manera de pensar el món. És el que podem verificar ara, en l’escala perceptiva de les arts, estudiant què va representar la Primera Guerra Mundial enfront d’un procediment creatiu, estrany i innovador en el seu moment, com el cubisme. S’ha dit que la desestructuració aportada pel cubisme a les arts és el reflex de les barbaritats ocorregudes en el transcurs d’aquella estúpida guerra. El cubisme seria, segons aquesta interpretació clàssica, el responsable del desastre; hauria desorganitzat la visió mesurada, joiosa i tranquil·la de la societat burgesa industrial, colonial i mercantil del XIX.

Els estudis microhistoriogràfics recents portats a terme sobre la realitat creativa plàstica anomenada cubisme demostren que, precisament, el cubisme seria l’intent d’evitar l’ensulsiada d’una societat que havia perdut el nord encasellant-se en uns principis en què ja no creia i que no eren operatius. El cubisme era la manera de preservar i recuperar els principis bàsics de la creació sense falsedats, sense postissos morals ni formals, recorrent a aquells elements essencials que, des de la sinceritat dels artistes impressionistes, volien retenir de la realitat el que és essencial, no missatges críptics i pertorbadors (l’aparició del freudisme en seria un exemple com a pedaç de la societat burgesa). La natura, l’interiorisme i la figura humana sense faramalles eren les realitats captades, des de les seves línies essencials, per aquells que desenganxaven la realitat de les ressaques polítiques, religioses i psíquiques. Els  cubistes no volien guardar cap relació amb la guerra ni amb la injustícia social perquè volien evitar tot subjectivisme de l’art que impliqués la sensació de participació o d’implicació.

És curiós, però no ens havíem atrevit mai a veure el cubisme així; sempre el veiem en la seva cara destructiva, malèvola, terrorista. Recordem que el filòsof hispà  Ortega y Gasset per parlar del cubisme ens parla de la “deshumanització de l’art”, la desfiguració de l’objectivitat, d’un món vist a través d’un prisma deformador, que, en realitat, segons sembla, era exactament el contrari. Durant aquella bàrbara contesa, els artistes cubistes es guardaren molt bé d’aprofitar les realitats sagnants i destructives que produïa la guerra i es limitaren a continuar produint els seus quadres segons la teoria de la llibertat de l’individu d’extreure de les formes que veu aquelles que per a l’artista constitueixen l’essència del que es mostra i, tot això, tant en pintura, com en escultura o en arquitectura [respecte de l’arquitectura se’n dirà racionalisme]. Tot això tenint en compte que també aquest evitar el gregarisme social i enfortir el reconeixement de la individualitat, abans o simultàniament al cubisme, fou designat fauvisme (color en llibertat, segons plagui a qui l’escull entre possibles) o futurisme (la dinàmica de les formes i dels colors segons la percepció individualitzada de qui crea l’obra).

Però el que succeïa a París també succeïa a l’altra banda del Rhin; a aquell cantó  del món burgès els artistes foren, potser, més bel·ligerants, més intervencionistes; practicaren l’expressionisme (posar fi al tapabruts col·lectiu de la moral). Més enllà, a Rússia, els artistes arribaren a una abstracció que superava fins i tot la individualitat i situava la percepció al nivell dels equilibris dinàmics que cadascú, persona, reté entre allò que l’envolta.

És obvi que el comportament públic dels cubistes de París –que no deixaren de treballar en la seva tasta creativa– obeïa al temor de represàlies; en les estructures oficials es deia que era l’instrument desmoralitzador de la rereguarda del país propugnada pel capitalisme centreeuropeu. Tanmateix, una anècdota entre Picasso i Matisse especifica el contrari: “Si els nostres militars actuen en consciència i amb responsabilitat, com nosaltres realitzem la nostra tasca,  no cal témer res.”

Els artistes cubistes volien que l’art fos una reafirmació de la vida i no un panegíric o una denúncia dels fets bèl·lics, aliens al seu objectiu creador. Pels cubistes el que era important eren els humans, no les desastroses conseqüències d’una guerra. El cubisme –creien– es presentava com un llenguatge per superar els horrors bèl·lics; l’acció artística arribà a superar la negativitat del conflicte. Efectivament, l’art no havia de ser ni una propaganda i una publicitat d’uns fets que li eren aliens, estranys i negatius.

En aquest sentit, els cubistes presentaren el seu art com el realisme màxim, que es mostrava també com una resposta col·lectiva de retorn a l’ordre i una actuació contra la desvaloració dels humans aportada per la guerra, ajudada en aquesta tasca pel nou món mecànic.

Tanmateix, ja abans de tot plegat, Léger expressà, el 1913, que aquell nou realisme pictòric, el cubisme, deixava pas al cinema i a la fotografia per a la quotidianitat; la reproductibilitat mecànica assumia la tasca de mostrar el que passava a cada moment. La poètica de la pinzellada –o la del cop del cisell– es resistien a retenir cap goig i satisfacció davant de tant d’horror; el cubisme era la joia del poder de l’individu per mantenir dempeus la tasca creativa per als temes que sempre havien estat els de l’art.

El cubisme que menaren Braque, Picasso, Gleizes, Léger, Delaunay, Apollinaire, Gris, Rivera, Lipchitz, Laurens, Laurencin, la poètica especial de Matisse, etc., era la puresa cristal·lina que posava de manifest el contrari del caos, del salvatgisme i del desordre.

Al Museu Picasso de Barcelona sentirem (l’Einfühlung, de Worringer) aquestes vivències. La mostra es pot veure des del 21 d’octubre del 2016 fins al 29 de gener del 2017.

A la imatge, Pablo Picasso. Arlequí i dona amb collaret. 1917. Oli sobre tela. Llegat de la baronessa Eva Gourgaud el 1965. Centre Pompidou París. © Successió Pablo Picasso. 

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies