20 desembre 2016
Opinió Barcelona

Contra les inauguracions?

joan m. minguet batollori

Primera anècdota. Recordareu que la inauguració de l’exposició sobre el Punk al Macba, comissariada pel meu veí de pàgina, el David G. Torres, va ser sonada, hi va acudir molta gent, Ada Colau inclosa, i va sorgir una polèmica a voltes poca solta a voltes engrescadora sobre si era bo o no que acudís tanta gent al museu el dia que s’inaugura una exposició. Segona anècdota. Fa uns dies vaig coincidir en una taula rodona amb un periodista cultural que es queixava que una galeria l’havia convidat a la inauguració d’una exposició i que, allà, s’havia sentit exclòs, no hi coneixia ningú i ningú no parlava de les obres que es presentaven.

Són dues anècdotes, cada lector d’aquest escrit en podria aportar moltes més, ben segur. No és que pretengui passar de l’anècdota a la categoria, tampoc no sé si serviria d’alguna cosa, però m’atreviré a llançar algunes reflexions.

D’entrada, les inauguracions d’exposicions són un fet paradoxal. Diguem-ho clar: el dia que s’obre una exposició, quan les sales del museu, del centre o de la galeria estan plenes de gent, no pots captar de què va allò que, presumptament, has anat a veure. És el pitjor dia per veure una exposició, si al teu voltant tothom parla cada vegada més alt per fer-se sentir entre la multitud, si hi ha una comitiva oficial que t’impedeix el pas, si hi ha persones a les quals els importa un carall què han anat a veure…

També és cert que en el món de l’art pul·lulen algunes persones que sempre veus a les inauguracions, com més multitudinàries i amb polítics i “gent refinada” millor, però que mai no tornes a veure fins a la pròxima inauguració. Són com aquells que anaven al Liceu, no per escoltar òpera, sinó per mostrar impúdicament el seu estatus social. Que consti que entre aquest personal també hi ha artistes, crítics i directors de museus. Hi ha una llegenda urbana que diu que si vas molt a les inauguracions i et deixes veure acabes tenint feina. No sé si és certa.

Fora d’aquest personal, però, més enllà de la faramalla del glamur que alguns es pensen que emana dels seus vestits i els seus posats, per què hem de renunciar a les inauguracions? Per què hi ha gent que invoca en el món de l’art la necessitat d’un comportament monàstic? Per què encara hi ha qui defensa l’ascetisme de l’art? Com més gent va a la inauguració d’una exposició, millor. L’important és si sabem fer-los tornar un altre dia, sense impostures, sense polítics i sense personatges interessats, que no interessants.

La inauguració és com una mena d’acte performatiu on les obres que estan penjades a les parets ens observen impàvides; a voltes se’n riuen de nosaltres, és cert; però de vegades paren l’orella perquè, encara que no ho sembli, s’hi diuen coses molt més interessants que a les llotges dels estadis de futbol.

A la imatge, El reis, a la inauguració del Museu de Sant Telm.

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies