LS_Online_BONART_1280X150-22

Erakusketak

'Memòria viscuda', primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich

\'Memòria viscuda\', primera gran retrospectiva de Pilar Aymerich
bonart madrid - 21/09/23

La sala Picasso del Cercle de Belles Arts acull, fins al 7 de gener del 2024, l'exposició Memòria viscuda, la primera gran retrospectiva organitzada sobre la figura del Premi Nacional de Fotografia Pilar Aymerich. L'exposició organitzada pel Circulo de Bellas Artes, la Fàbrica i el Centre d'Art Tecla Sala, compta amb 154 fotografies que abasten tota la carrera professional.

A més de recollir les imatges més icòniques i reproduïdes del seu treball, Neus Miró, comissària de la mostra, ha volgut destacar i incloure moltes altres fotografies que a penes s'han pogut veure, en una aposta per ampliar la visió i perspectiva sobre el treball d'Aymerich . En aquest sentit, destaquen les imatges preses a l'Havana el 1982 o les que conformen el projecte Viatgeres a l'Havana, un treball compartit que Pilar Aymerich i la historiadora Isabel Segura van començar el 2008 i que s'exposen per primer cop.

La proposta, ordenada cronològicament per evidenciar la simultaneïtat entre els diferents treballs de la fotògrafa, inclou el curtmetratge Entreacto, en què Aymerich apareix com a actriu. Realitzat en 35mm, només es va poder veure en una única ocasió anteriorment, el 1974 en un cinema de Barcelona.

Després de formar-se en direcció teatral a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual a Barcelona, Pilar Aymerich va estudiar fotografia a Londres i París abans d'establir-se el 1968 a la seva ciutat natal, on inicia la seva carrera publicant habitualment a revistes com Serra d'Or, Triunfo, Destinació, El Carrer, El Vell Topo o El País. Aquells anys de formació en teatre van deixar una important empremta a Pilar. Com assenyala la comissària de l'exposició: "El teatre la va marcar i es va convertir en distintiu en la seva producció. A les seves fotografies l'escenografia té un paper fonamental." El 1974 comença a col·laborar a Televisió Espanyola, en programes com Personatges (amb Montserrat Roig); Crear i viure (programa cultural d'art); Per molts anys (amb Rosa Maria Sardà) o La Lluna (amb Julia Otero). Va impartir classes de fotografia a l'Àrea de Joventut de l'Ajuntament de Barcelona i seminaris a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya.

La seva tasca com a fotògrafa de carrer aconsegueix una gran rellevància a partir del 1975, d'acord amb la visibilitat que adquireixen els moviments socials després de la mort de Franco. La seva càmera va ser testimoni de manifestacions, vagues, celebracions i moviments socials, sempre des d'una consciència social, humanista i feminista. Els reportatges fotogràfics d'aquells esdeveniments conformen una seqüència d'imatges on es pot seguir l'evolució dels actes, gairebé de manera narrativa.

A les seves fotografies es barregen els fets que van fer que Barcelona (i tot el país) canviés radicalment i els seus protagonistes; tant la gent que sortia al carrer reclamant els seus drets com aquelles personalitats de la cultura del moment que van posar per a ella (la seva vinculació especialment amb el món del teatre és una constant a la seva feina). "Sóc el producte de la meva generació. He estat molt marcada pels esdeveniments", assenyala Pilar Aymerich.

Un altre dels trets distintius a la seva vida (i reflectit a la seva feina) és la seva implicació en les diferents causes socials i polítiques. Aquest compromís ha donat lloc a algunes de les fotos més representatives, no només de la seva carrera, sinó també del moment que passava Espanya. És el cas de les imatges que va recollir a les Jornades Catalanes de la Dona, organitzades per l'Associació Nacional de Comunicació Humana i Ecologia, associació feminista de què Aymerich era membre. Les reunions es van celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona el 1976 i van suposar un impuls al feminisme.

Les fotografies que va captar aquells dies manifesten un tipus de fotoperiodisme que fuig de la distància i de la suposada objectivitat del documental; incorpora a la seva pròpia praxi els plantejaments i reflexions feministes, quelcom realment inusitat en el panorama d'aquells anys a Espanya. Les imatges sorgeixen del coneixement d'una situació donada, de la familiaritat amb l'entorn i de les relacions interpersonals que construeix. "No sé si sóc fotògrafa o una persona que fa fotografia", reconeix Aymerich. "Com a fotògrafa tinc molt en compte el que tinc davant com a persona. Per mi l'ètica és fonamental".

De forma paral·lela al seguiment en l'àmbit públic durant els primers anys de la transició, Pilar Aymerich va realitzar també un registre fotogràfic del qual passava a la capital catalana al sector cultural. "El valor de la cultura ha estat sempre molt important per a mi, fora també del mateix ambient cultural". Destaca especialment tot allò relacionat amb el teatre, així com els vincles personals i professionals iniciats ja a la seva etapa formativa i mantinguts durant tota la seva carrera. Aquests anys, els setanta, l'escena teatral a la Barcelona és especialment avantguardista i se succeeixen els projectes que volen innovar en formats i continguts. Com el Teatre Lliure, que el 1976 s'obre al públic com un projecte, liderat per Fabià Puigserver, que ja des de la concepció optarà per una arquitectura teatral radical; es trenca amb el teatre a la italiana i se situa a l'escenari al centre de l'espai teatral. Les fotografies d'Aymerich donaran testimoni en aquesta ocasió de la construcció d'aquest teatre singular i de les obres que s'hi representaran.

El 2021, el treball d'Aymerich va ser reconegut amb el Premi Nacional de Fotografia. En la seva decisió, el jurat destacava "una trajectòria en l'àmbit de la fotografia a peu de carrer, desenvolupada a partir de la dècada dels setanta, que planteja qüestions urgents a la realitat social i política tardofranquista, que encara avui són de rellevància. Una obra que germina des d'una noció ètica on la fragilitat és el punt de partida d'una narració fotogràfica".

Pilar Aymerich. Memòria viscuda es podrà visitar fins al 7 de gener a la Sala Picasso del Cercle de Belles Arts i el setembre del 2024 s'exposarà al Centre d'Art Tecla Sala, a Barcelona.

GC_Banner_TotArreu_Bonart_180x180inclassificables

Interesatuko
zaizu
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88