Banner-Camara-domestica-1280x150px_v1-cat-1

Reportatges

Art electrònic. Col·lecció BEEP

Art electrònic. Col·lecció BEEP
Aina Mercader reus - 10/06/18
Fa quinze anys es van posar les bases per a la creació de la col·lecció privada d’art electrònic més important d’Europa i l’única d’aquestes característiques de l’Estat espanyol: la Col·lecció BEEP, situada a Reus. L’artista multidisciplinària Marie-France Veyrat i el seu marit, Andreu Rodríguez, president de Ticnova, grup especialitzat en botigues de proximitat d’informàtica i electrònica en què s’integra la coneguda cadena de franquícies BEEP, van organitzar pels volts del 2003 un premi d’art tecnològic al Palau Robert de Barcelona. Entre els membres del jurat hi havia l’Arnau Puig, que els havia assessorat i animat a organitzar el concurs, i el crític i comissari Fernando Castro, que poc després els va proposar traslladar el guardó a la fira Arco de Madrid. Enguany, superades les experiències pioneres de Black Box i Expanded Box, s’ha celebrat la tretzena edició del premi Arco BEEP d’Art Electrònic, gràcies al qual el fons s’ha pogut nodrir amb noves peces. Veyrat, una de les precursores de l’art electrònic a finals dels noranta, és la presidenta del jurat i cofundadora d’aquest guardó. Precisament, la Col·lecció BEEP es va estrenar amb dues de les seves obres: Ubertrònica 1 i 2 (2000), unes instal·lacions audiovisuals que, a partir de plaques de colors i petites peces d’ordinadors, recreen una urbs vista des del cel. “És talment com un tapís”, puntualitza, davant d’una de les peces, l’artista, que es va iniciar als anys setanta amb l’art tèxtil. Veyrat reconeix especialment el seu interès constant per la investigació i l’experimentació amb nous formats, que l’han portada de la pintura al land art passant per la fotografia, l’escultura i l’art digital. Un exemple, justament, de per on ha anat l’evolució de la col·lecció ideada per la parella Rodríguez-Veyrat que, amb el temps, ha esdevingut un fons de referència internacional. “Volem fer una col·lecció diferent, única, amb personalitat pròpia, que aporti alguna cosa distinta a la societat –hi afegeix Rodríguez–. Som conscients que trepitgem, en moltes ocasions, un terreny desconegut, verge, però com a col·leccionistes la Marie-France i jo volíem ser originals, aconseguir que sigui un fons especial, singular, i, per tant, assumir els riscos que això comporta.” Tirant la vista enrere, ell mateix s’explica: “Inicialment col·leccionàvem pintures i escultures; vam començar amb l’art electrònic gairebé sense adonar-nos-en, d’una manera molt natural. La nostra posada de llarg com a col·leccionistes podem dir que va ser el 2015, quan vam rebre el premi GAC (Galeries d’Art de Catalunya) a millor col·lecció. Allò ens va motivar a continuar el camí que ja havíem iniciat.” El 2014, un any abans d’aquest reconeixement, però, es constituïa la NewArtFoundation, “una fundació –continua– amb l’objectiu de vincular art i tecnologia i fomentar, a més, el coneixement i la difusió del new media art”. Formen part d’aquesta fundació: el Col·legi d’Enginyers d’Informàtica de Catalunya, el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya Associació d’Enginyers de Telecomunicacions de Catalunya, la Universitat Oberta de Catalunya, Art Futura i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva finalitat, a banda d’assessorar la col·lecció i els artistes en qüestions tecnològiques, és aconseguir que l’art tecnològic, que encara no està consolidat, assoleixi la condició de categoria artística. “Reivindiquem aquesta nova categoria perquè tota aquesta producció, que connecta tant amb la societat actual, no quedi en una simple anècdota –subratlla Rodríguez– i ho fem a partir de la Col·lecció BEEP i de fundacions similars que existeixen arreu d’Europa. A la vegada, per estimular el col·leccionisme d’art electrònic, cal fer front a les pors que molta gent té envers aquesta disciplina artística i que estan vinculades a qüestions com ara l’obsolescència dels materials i/o la possible aparatositat de les obres.” Patrocini tecnològic. El mecenatge de Rodríguez i Veyrat, del grup Ticnova, ha anat virant d’un punt de vista més tradicional, l’adquisició directa, cap al suport a la producció d’obres o el que ells mateixos anomenen “patrocini tecnològic”. “És una nova manera d’entendre el mecenatge –precisen–. Darrerament apostem més pel finançament de projectes, que primer valorem en paper i després s’executen, que per la pura adquisició.” D’aquesta manera poden nodrir la col·lecció amb treballs d’artistes consolidats i, alhora, promocionar joves talents que no disposen dels recursos necessaris per donar forma a un determinat projecte tecnològic. És així com s’han convertit, darrerament, en productors d’una obra de Paul Friedlander, que s’exposarà a l’Ars Electronica Festival de Linz (Àustria), i d’un dels ponts inflables de Chico Mcmurtrie, de la sèrie d’escultures robòtiques Border Crosser, produïda als Estats Units. Per a les adquisicions d’una o altra naturalesa, “la col·lecció –continuen– ho fa a través de la NewArtFoundation, i el Vicente Matallana, director de la col·lecció i propietari d’algunes de les obres del fons, és una de les persones clau de tot el projecte, igual que la periodista i comissària Roberta Bosca i el comissari Castro, vinculat al fons des dels inicis”. Mostrar la col·lecció. En el marc de Reus 2017, Capital de la Cultura Catalana, el Museu Salvador Vilaseca de la ciutat va ser escenari, del 23 de novembre del 2017 al 29 de març passat, de l’exposició Aproximacions creatives a la col·lecció BEEP d’art electrònic. La mostra, comissariada pel tàndem format per Bosco i Stefano Caldana, va presentar, per primera vegada, el gruix del mig centenar d’obres d’una cinquantena d’artistes que integren la col·lecció. Pels impulsors i organitzadors el balanç va ser més que positiu. Veyrat assegura que “aquesta ha estat una de les exposicions més visitades de la història del museu, amb un públic entusiasta i una gran presència de joves i escolars. I no és gens estrany perquè l’art electrònic és un art viu que fa anar tots els sentits i que atrau especialment el públic jove, els nadius digitals”. Per la seva banda, Rodríguez subratlla que, “tot i que les obres de la col·lecció viatgen i s’exposen en préstec en diferents museus d’arreu del món, aquesta mostra ha donat l’oportunitat de presentar-les de manera conjunta a la nostra ciutat i així poder-la explicar i valorar-la com a conjunt”. Les peces d’art interactiu, art sonor, robòtica o bioart estaven exposades d’una manera molt didàctica i entenedora, cosa que va afavorir la relació entre les obres i el públic. Així, l’exhibició s’estructurava en tres recorreguts alternatius, que servien com a classificadors. El primer, aproximacions interactives, incloïa obres que necessiten la presència activa de l’espectador, com ara el fantàstic tronc de Marcel·lí Antúnez, Alfabet (1999), que reacciona al tacte o a la presència amb onomatopeies de plaer, dolor, angoixa o alegria, o Portrait on the fly (2016), de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, en la qual un grapat de mosques construeixen el retrat de l’espectador quedant fixes en la pantalla. El segon dels itineraris possibles, aproximacions reactives, presenta obres que necessiten un estímul extern, com ara el retaule de Hong Sung-chul, Sense títol (2006), una mena de llenç fet de miralls líquids que parpellegen amb la llum, o la desconcertant Mano tèrmica de artista (1973), del precursor Luis Lugán, que va desenvolupar part de la seva producció al Centro de Cálculo de la Universitat de Madrid. I, per acabar, en la tercera ruta, les aproximacions contemplatives, les més estàtiques, com ara la primera obra de videoart creada al Brasil: M3X3 (1973), d’Analivia Cordeiro, una hipnòtica videodansa realitzada amb un programa de computació pioner, o un quadre d’Evru, que forma part del projecte interactiu Tecura, que l’artista va encetar el 1999 en el marc del projecte Evru Mental State. A més, s’hi va poder veure una de les joies de la corona i l’adquisició, via producció, més recent: Face to Face II (2013), d’Anthony McCall, una monumental videoinstal·lació, un espai transitable i efímer construït a partir de llum, ombres i fum que, gràcies a la presència de públic, modela inesperades figures geomètriques. En definitiva, “el futur és ara”, que diria el pare del videoart. Veyrat, per la seva banda, conclou de manera entusiasta: “L’art tecnològic és l’art del futur.” Sembla que els de BEEP ho tenen clar. A la imatge, Marie-France Veyrat. Urbetrònica (2000).
Banner-Consuelo-Kanaga-180x180px_v1-cat-1Banner-Camara-domestica-180x180px_v1-cat-1

Et poden
Interessar
...

0224-banner-bonart-MetgeRural-1280x107px