FCC-Segell-banner4
Del Setè Art: Tomàs Mallol i el Museu del Cinema de Girona

Opinió

Del Setè Art: Tomàs Mallol i el Museu del Cinema de Girona

banner web TA22_bonart_180x180Banner-300x250_1
Agafant com a títol el del llibre d’en Tomàs Mallol i Deulofeu (Sant Pere Pescador, 1-8-1923 – Girona, 16-6-2013), vull endinsar-me en el món màgic i artístic d’aquest cineasta i col·leccionista empordanès, precisament ara, quan es commemora el 20è aniversari de la inauguració (el 8 d’abril del 1988) del Museu del Cinema amb seu a Girona i que aplega la seva col·lecció d’aparells i tota mena de documentació de la història del precinema i del cinema dels primers temps (des del segle XVII fins als anys 70 del segle passat).
El darrer cop que vaig visitar el Museu del Cinema, l’estiu de l’any passat, em va donar l’oportunitat de recordar aquells temps d’infant en què passava les hores de lleure passant pel·lícules de paper parafinat amb la seva primera màquina de projectar, del cinema NIC, o feia les meves pròpies obres enganxant, amb una mena de cola feta amb aigua i farina, el paper que recuperava de les tauletes de xocolata Torras i sobre les quals dibuixava i pintava els personatges, o com al col·legi de la Mercè anava de tant en tant un frare marista visitant des de Llinars o les Avellanes, que portava una mena de projector d’imatges fixes (com si fos una llanterna màgica) i contava històries de gegants i fantasies.
Carrer de la Força avall, al carrer Bonaventura Carreras Peralta, a la seu de l’Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica de Girona, el 1965, quan tenia 14 anys, vaig conèixer en Tomàs Mallol i Deulofeu, que projectava els films i feia de jurat del Concurs del Rull, un certamen de cinema amateur en què els participants lliuraven les seves obres en rulls de cel·luloide sense revelar ni muntar, i on vaig presentar L’espantaocells que no espantava. D’aquí va començar l’amistat amb aquest polifacètic artista que, ves per on, en veure la meva innegable inquietud vers el cinema i la meva curta edat, no va dubtar a fer-me arribar el “carnet de cineasta amateur”, emès per la Secció de Cinema Amateur del Centre Excursionista de Catalunya. Tota una fita en aquells temps de foscor.
Però amb en Tomàs vam continuar coincidint, ja fos en certàmens de cinema amateur o en qualsevol cosa relacionada amb el món de la imatge. Recordo el primer dels seus films que vaig poder admirar (Mástiles, 1963), una simfonia de sinuosos colors a les aigües del port d’Arenys de Mar. Una obra feta per un autèntic poeta de la imatge. Però encara em va captivar més Instante, 1967, la seva primera pel·lícula amb 16 mm, feta amb la seva flamant càmera Paillard (el Rolls-Royce de les càmeres de 16 mm). Una senzilla història, el pas d’un tren sense aturada per l’estació de Sant Miquel de Fluvià, es transforma en un poema a la terra i a la seva gent, a les petites coses de cada dia. Un encertat color donava llum a aquest instant de vida.
Passant per cadascuna de les sales del museu i apreciant la col·lecció Tomàs Mallol, sento encara la seva presència i la seva humanitat. Aquell bon home que anava reconstruint o cercant, mercat a mercat, aquell aparell o aquella documentació que encara li mancava. Ben segur que homes com ell són els que creen la cultura d’un país i el seu museu n’és una autèntica part. En les darreres frases del seu llibre diu quelcom que m’ha impactat: “El bosc es tornarà a refer, però jo no hi seré. Es refarà amb una imatge semblant, però serà una altra imatge.” Afortunadament tenim el seu Museu del Cinema per recordar-lo.

(*) Crític de cinema.

A la imatge, Trofeu Varès del 1974. D’esquerra a dreta, Tomàs Mallol, Josep M. Planas, Ramon Bover, Lluïsa Batlle, vídua Varès, Joan Gelada (amagat darrere, president de l’AFIC) i Joan Dolora, vicepresident de l’AFIC.

Et poden
Interessar
...

817x88-HISTÒRIES-DE-L'ART-