FCC-Segell-banner4
Reflexions: El Park Güell: part o tot?

Opinió

Reflexions: El Park Güell: part o tot?

Baner_OscarTusquets_Bonart_360x356_v2Banner-CMW-180x180px_v1-esp
Lamentablement, el Park Güell no formà part durant molts anys de les obres incloses en la denominada Ruta Gaudí. Llunyà i mal comunicat, tot i la seva singularitat, aquest parc de titularitat municipal només era entès com un indret d’esbargiment per als barcelonins.
De fet, va caldre que el 1984 la Unesco decidís incloure alguns dels projectes de Gaudí en la seva llista del patrimoni mundial perquè es reconegués la importància de l’aportació de l’arquitecte.
Aquest pas va ser determinant perquè s’iniciés, per bé i per mal, el fenomen Gaudí que avui vivim. Per mal, per la sobreexplotació que se’n deriva, a tots nivells, i per bé, perquè hem tingut l’oportunitat que s’hagi parat atenció a les diverses obres que va fer, que es vetlli per la seva conservació i que s’hagin anat obrint a la visita pública. En el cas concret del Park Güell, a mitjan anys vuitanta ja es va emprendre un important procés de restauració, fonamentalment dels elements arquitectònics, en especial de les voltes de la plaça hipòstila i del banc de trencadís. Ara s’està acabant una nova restauració de la plaça de la Natura que permet entendre el talent de Gaudí, que va concebre una estructura que no només pretenia tenir dues grans places, una de coberta i una altra de descoberta, sinó aprofitar les aigües pluvials que queien sobre la plaça descoberta, mitjançant unes voltes que condueixen l’aigua al canó central de les 86 columnes que formen la plaça coberta i alimenten així un aljub que hi ha sota aquesta plaça, que utilitza el popular drac també de trencadís com a sobreeixidor; mentre que l’aigua que es conserva estava previst que es destinés a ser reutilitzada per al rec. Una obra excepcional que ens fa veure com poques com en Gaudí forma i funció, tècnica i estètica, van juntes.
El fet que amb els anys el Park Güell hagi passat de ser una obra marginal a ser una de les més visitades de Gaudí (més de tres milions de persones l’any passat), no ens ha d’impedir veure que no és una més de les obres de l’arquitecte. Cal recordar que tots coneixem el Gaudí creador d’esglésies i el dissenyador d’edificis d’habitatges, però el Park Güell és l’únic exemple del treball de l’arquitecte que posa de manifest el seu talent urbanístic. El 1900 Gaudí va rebre l’encàrrec d’Eusebi Güell de planificar en 15 hectàrees una ciutat jardí (o una ciutat enjardinada com alguns en diuen), situada en un enclavament privilegiat de la ciutat. El projecte era ambiciós, perquè Gaudí havia previst equilibrar la part construïda amb la vegetació natural i dotar la ciutat de tots els serveis comunitaris. El talent de l’arquitecte apareix en qualsevol dels aspectes d’aquesta urbs: en la sàvia planificació de les cotes, en el traçat de camins i vials, diferenciats per a persones i cotxes, en l’orientació dels edificis, en la recollida d’aigües i en els procediments constructius utilitzats, de manera que tot plegat havia de derivar en un projecte d’arquitectura sostenible, adaptat al clima mediterrani. És per aquest motiu que considero que promocionar només la dita zona monumental és fragmentar la idea global del projecte. Els carrers, camins i viaductes i els ponts que salven la topografia permeten accedir a qualsevol de les parts del parc i l’experiència de passejar-hi et fa descobrir nombrosos elements imprescindibles per comprendre l’abast d’aquesta ciutat moderna, que, avançant-se en el temps, tenia en compte els factors climàtics, ambientals i fins i tot el reciclatge: la varietat de columnes inclinades fetes amb pedres sense desbastar procedents del mateix terreny, baranes coronades amb testos de vegetació, vistes sobre la ciutat per sobre de la plaça de la Natura, el turó de les Tres Creus, reservat per construir la capella del Park Güell; la Casa Museu Gaudí, amb el seu jardí (que va ser construïda segons un projecte de la mà dreta de Gaudí, Francesc Berenguer, per a mostrar-la com a prototipus als possibles compradors de les parcel·les que s’havien de compartir amb vegetació i sense murs d’obra) o la que l’advocat Martí Trias i Domènech encarregà posteriorment a l’arquitecte Juli Batllevell. Tot plegat, doncs, forma un conjunt que no es pot percebre en la seva magnitud per parts. Centrar-se, doncs, en la zona monumental, traeix la idea de Gaudí. Seria com anar al Louvre a veure només la Mona Lisa, anar al Prado per gaudir solament de l’obra Los fusilamientos o limitar-nos al MNAC a veure el romànic de Taüll.
Daniel Giralt-Miracle

Crític i historiador d’art. Ha comissariat més de cent exposicions i ha escrit nombroses monografies. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Diplomat en Disseny i Comunicació per la Hochschule für Gestaltung d’Ulm (Alemanya). Ha estat professor a la UB i a la UAB i ha ocupat diversos càrrecs en institucions i entitats culturals catalanes. President emèrit de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i vicepresident emèrit de l’Associació Internacional de Crítics d’Art. Acadèmic electe de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Et poden
Interessar
...

817x68