banner-elscatala-817x88px
\

Exposicions

"Giving voices. Erkan Özgen" a la Fundació Antoni Tàpies

La-Galeria-201602-recursLOGO BIENNAL 2022_Mesa de trabajo 1
La Fundació Antoni Tàpies de Barcelona presenta fins al 24 de febrer del 2019 "Giving voices. Erkan Özgen".

Un pueblo desprovisto de Estado busca salvación en los símbolos.
Ryszard Kapuscinski.

L’última pel·lícula de l’artista turc Erkan Özgen (Derik, Turquia, 1971) Purple Muslin (Musolina porpra) –produïda per la Han Nefkens Foundation i presentada la tardor passsada al Festival Manifiesta 12 de Palerm, Itàlia– esdevé l’eix principal de l’exposició que es fa a la Fundació Tàpies. El film, un retrat contemporani que enregistra les veus de les dones yazidites que fugiren de la persecució dels membres d’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant i que van buscar refugi a Europa i Turquia –els quals, recordem, van ser acusats de genocidi per l’ONU l’any 2015–, ens situa davant d’un dels capítols més esfereïdors dels darrers anys.
L’origen del conflicte se situa en el yazidisme, una religió minoritària que troba les seves fonts en el zoroastrisme (segles VII i VI aC) –en al·lusió al seu fundador, el profeta reformador iranià Zoroastre o Zaratustra–. Segons les dades registrades per l’Organització pels Drets Humans dels Yazidites, a l’Iraq viuen en l’actualitat unes 500.000 persones i 200.000 més repartides en diferents països. Però, qui són realment els yazidites i per què Estat Islàmic els ha convertit en un dels seus principals objectius a erradicar? El yazidisme, una fe ancestral que és considerada una de les primeres religions monoteistes, narra com el déu Yasda decidí enviar els seus set arcàngels a cuidar la Terra. D’entre tots ells, el seu predilecte, Malak Tawus, també anomenat l’àngel Paó –que etimològicament prové del grec Taus i que alhora es relaciona amb els déus Zeus i Theos; és a dir, l’àngel de Déu–, es rebel·là contra els desitjos del seu déu quan aquest els demanà que li portessin pols de la Terra per crear Adam. Per haver-se negat a posar-se al servei dels éssers humans, aquest fou condemnat a l’infern, on esdevindria l’àngel caigut que –no ho oblidem– és considerat el diable per cristians i musulmans. Els fonamentalistes els consideren, doncs, adoradors del diable perquè neguen l’existència de l’infern i creuen en la reencarnació.
Després de plorar i lamentar-se durant 7.000 anys, Tawus aconseguí extingir l’infern amb les llàgrimes acumulades; avui se’l continua venerant perquè aconsegueixi el perdó del seu déu i recordi, també, tots els que l’han acompanyat.
Com bé ens alertà el pensador polonès Zygmunt Bauman en el seu assaig Modernitat líquida, la metàfora de la liquiditat o, el que és el mateix, la decadència de l’estat del benestar a mans de la incertesa, la immediatesa i la precarietat, han donat lloc a la llibertat de l’individu, el qual ha de traçar tot sol el seu trajecte. I és precisament el pes d’aquesta solitud allò que empeny amb determinació l’ésser humà contemporani cap a  l’abisme o, talment, cap a les tenebres d’allò desconegut on només reposen les preguntes, però no hi aflora cap resposta.
Ahir, com avui, la fe és una fita en el trajecte.

A la imatge, Erkan Özgen. Purple Muslin (2018)  ©  Erkan Özgen, 2018.

Et poden
Interessar
...

817x68