FCC-Segell-banner4
Apel·les Fenosa i l\'èxode d\'artistes i intel·lectuals catalans

Exposicions

Apel·les Fenosa i l'èxode d'artistes i intel·lectuals catalans

Arnau Puig el vendrell - 01/02/19
Banner_bonart_Espai_del_Peix_OCT21_AWthumbnail_Centre Pere Planas nou 2021
La Fundació Apel·les Fenosa d'El Vendrell presenta fins al 28 de febrer del 2019, l'exode d'artistes i intel·lectuals catalans.

Certament, Fenosa no és un dels pocs emigrats qualificats marxats, fugits, vers l’exili. Malauradament, Catalunya produeix gent d’acció i de creativitat però la majoria, per qüestions de tipus polític forà o intern, han d’acabar exiliant-se a l’estranger. És la realitat del país; és potser per això que entre nosaltres es parla de catalans universals i es fa com un penediment del fet que el que han exportat no ho hagin pogut fer o deixar fet o incorporat a casa. Però la realitat dels fets és aquesta.
Ara, en ocasió de l’exposició de la Fundació Apel·les Fenosa, i amb l’element desencadenant d’unes fotos –seguides d’imatges i altra documentació– que recorden com el 1956 un seguit de madurs artistes locals i internacionals es retroben a Barcelona i recorden el seu passat, és el motiu, al nostre entendre i segons ens fa saber el mateix director de la Fundació, Josep Miquel Garcia, d’una evocació de la dinàmica de Catalunya –en el seu cap i casal, Barcelona– en i per la presència de la creativitat a casa i arreu.
Efectivament, ja abans de la Primera Guerra Mundial, vers el 1910, a Barcelona es reuniren uns quants artistes –i literats– amb la intenció, aleshores, de deixar de banda el psicològic i sentimental modernisme i marcar distàncies amb el noucentisme substitutiu, al marge, obvi, de l’anacrònic academicisme de Llotja i de Belles Lletres, i funden, per només assenyalar ara l’aspecte plàstic, l’Agrupació de les Arts i els Artistes. El motiu és que, esperonats per les inquietuds de París, cal conscienciar-se que les realitats canvien, són mutants, i que no es pot veure ni pintar el món des d’uns conceptes que ja no s’empren en les accions de la vida quotidiana, propulsada i impulsada per unes innovacions cada vegada més trasbalsadores i modificadores d’hàbits i d’enfrontaments amb l’objectivitat industrial i comercial activa i real [si es reflexiona sobre aquest mot real es capta immediatament que la realitat és sempre allò amb què efectivament sempre xoquem, no el que ens diuen que és real, que no va més enllà d’una idea]; així de clar. Els artistes s’han adonat que, si volen sentir-se útils i inserits en la societat, han d’ajudar aquesta a percebre les realitats des de nous encunys, no arbitraris sinó resultat de l’empenta social que s’imposa en la vida de cada dia, en l’emocional i en la intel·lectual.
Però amb quelcom més: que no hi ha una sola nova manera de veure i entendre les coses, sinó múltiples i variades maneres, perspectives: les de la ubicació de cadascú en el context i el conjunt social. Així, aquella agrupació inicial derivarà, segons sensibilitats perceptives, vers els evolucionistes, els courbetians, els de Nou Àmbit. Tots hi són: la palestra és oberta a la plàstica com a les lletres (els cal·ligrames, de Salvat Papasseit i els dels futurs surrealistes).
I Fenosa hi començarà a ser quan traslladat a París es consciencia que l’art és un segell personal, una presència activa. Rafael Benet, un dels amics retrobats quan s’instal·la provisionalment de nou a Catalunya, descriu amb precisió la dimensió i el sentit de l’obra d’Apel·les Fenosa: [reprenent un concepte, deformació, aleshores molt utilitzat per justificar els nous corrents de l’art] “El que pot semblar –escriu el crític– una deformació inoportuna... és l’efecte d’una gran sensibilitat: deformacions a foc viu forjades en un cor ben calent.” Obvi, Benet fa referència a aquelles ditades que conformen les escultures de Fenosa.
Tanmateix, no acabem sense fer menció de la Nicole, l’esposa de l’Apel·les, la bellíssima dona que acompanyà l’escultor fins al final i de la bellesa noucentista de la qual, un altre amic, l’Humbert, feu un magnífic retrat clar, net i de sensibilitat directa.

A la imatge, Manuel Humbert, Fenosa, Joan Serra, Constance Mallet i Emili Bosch Roger, en una terrassa d’un cafè de Barcelona, el 1956. Fotografia: Nicole.

Et poden
Interessar
...

Baner BonArt 817x68 Agenda Girona Cultura