De premis de pintura se’n succeeixen molts al territori, però són pocs els que tenen la tradició i la singularitat del premi de pintura Francesc Gimeno. Ideat pel Museu de Tortosa, el diferencien dos trets que emanen de les seves bases: la transversalitat generacional dels candidats –no hi ha límit d’edat– i la seva procedència dispar –provinents dels quatre cantons de la península–. El premi esquiva, així, tant la idolatria per l’artista emergent com l’encotillament territorial propi dels certàmens i se singularitza, en canvi, per oferir una fecunda diversitat d’expressions pictòriques representatives del nostre temps contemporani.
Els membres del jurat –format per Joaquim Cantalozella (artista i professor de la Universitat de Barcelona), Nuria Rodríguez (artista i professora de la Universitat Politècnica de València) i qui us escriu–, després de llargues i deliberades sessions, vam seleccionar 15 finalistes –dels vuitanta candidats–, dels quals vam detectar almenys tres orientacions pictòriques.
Entre els constructius ens va sorprendre el treball de Sergi Clavé (Sha la la I need you, 2017), per l’amalgama sensible que proposa entre els diferents cromatismes càlids elegits i la intel·ligent racionalització de l’espai, en una obra que dialoga molt bé amb el treball sensible i harmoniós de Lola Berenguer (Principio de Razón, menció especial del jurat). En la seva deriva més elèctrica, trobem les obres de caràcter cinètic de Pedro Peña i Víctor Solanas. Tots dos artistes ens van atreure per la coherència formal de conjunt, que han sabut assolir a través de la successió sistemàtica de trames repetitives que cerquen la reacció desbordant de l’espectador. Una menció especial també ha merescut l’obra de Jordi Morell, per la interessant proposta en capes degradades de color, elaborades a partir de l’exploració cromàtica en contacte amb la naturalesa aquosa del seu entorn.
Entre les propostes d’estil expressiu hem destacat el treball d’Albert Arribas, amb una obra densa de matèria i gestualitat expressiva, i també la de Cristina Gamon (60 paisaje) i Ion Etxebarria (A conejo azul), que reprèn aquella vena punk i desenfadada dels vuitanta. Des d’una mirada més serena, també inclouríem l’obra de Gal·la Oriol, una artista de qui vam valorar l’estranyesa i la profunditat de l’obra presentada.
Entre els finalistes també hem detectat un conjunt d’artistes propers a l’imaginari oníric. De fet, és una tendència que ha arrelat molt bé en una nova generació amb fam de generar un nou univers figuratiu irònic, a cavall entre la imaginació psicodèlica, la neofiguració dels vuitanta (Katz, Halley, Hockney) i la imatge virtual. En aquestes coordenades ens sembla trobar el treball de Francesc Ruiz Abad, Albert Piña, Berto Martínez Tello, Vicent Arlandis i Bernat Daviu, aquest darrer amb l’obra més fresca i experimental entre les presentades. Aquí també hem d’incloure el guanyador del premi, Aldo Urbano. L’obra premiada (Fantasmagoria) pertany a una sèrie elaborada al voltant de l’assaig de Goethe sobre la Teoria dels Colors. A Aldo Urbano li va soprendre que un dels grans savis de la il·lustració europea es dediqués a l’estudi de l’impacte dels raigs solars so-bre la retina i dels fenòmens al·lucinatoris que se’n derivaven. D’aquest astorament inicial, Urbano construeix una narració hilarant i visceral, però molt plàstica, plena d’espelmes, ulls, cortines, horitzons, retines..., que ens transporten a un univers altre.

A la imatge, l'obra guanyadora d'Aldo Urbano. Foto Vlad Pop.