Expo Josep Coll 2022 baner
Dada Siegt!: Viure i drogar-se

Dada Siegt!: Viure i drogar-se

David G. Torres - 03/03/19
Banner-Bleda-y-Rosa-180x180px_v1-catBaner_Viladot_Bonart_360x356
Per què algú com Guy Debord va escriure tan poc? Quines grans il·luminacions ens hauria deixat! Si la fantàstica biografia que ha escrit Andrew Hussey és més voluminosa que tots els seu escrits. De fet, en una ocasió li van preguntar per què havia estat tan poc prolix. A la qual cosa Guy Debord va contestar que no havia tingut temps, que havia estat massa ocupat fent altres coses i que també havia begut molt, que cal entendre que alguns períodes de la seva vida els havia passat completament borratxo del matí a la nit.
Fa temps que em criden l’atenció les declaracions de Guy Debord. Em sembla que, més enllà de l’addicció, en el fons ens parla que va preferir posar la vida al davant de l’obra. Així que últimament he dirigit la meva atenció a altres autors poc prolixos i, no obstant això, molt addictes: de William Burroughs a Thomas de Quincey, passant per Baudelaire. Com si només ens haguessin deixat retalls de la seva capacitat i pensament perquè la resta del temps el van invertir a viure, potser a viure amb complexitat –Que potser hi ha una altra manera de fer-ho?–, més que a treballar. També en aquesta negativa a la feina i a la producció sona la remor del situacionisme. La pel·lícula 24 hours party people, de Michael Winterbottom, reprodueix una escena brutal que, marcada per les drogues, resumeix la desproporció de la importància entre vida i obra. Els membres de Happy Mondays s’instal·len en una illa caribenya per gravar el seu pròxim disc, i directament s’ho gasten tot en drogues, fins i tot venen els instruments. Per què treballar podent dedicar el temps a viure? De fet, per aquí també hauríem de llegir el famós silenci de Marcel Duchamp i recordar que quan Pierre Cabanne li va preguntar què feia llavors, va respondre que ell es dedicava a respirar; és a dir, a viure.
Potser seria el moment de revisar la producció cultural –artística, literària o la que sigui– no a través dels supòsits millors, dels més grans productors, els campions i obstinats en les produccions, sinó pensant que la gran lliçó ètica a treure d’aquelles vides que més ens interessen és justament que sempre hi ha una altra cosa més interessant a fer. Viure, per exemple.

A la imatge, Natascha Stellmach: David Weareing The Walrus. Iceland, 2011.

Et poden
Interessar
...

970x250_appec2021