Decapitant i renaixent, el fràgil absolut cultural

Visita guiada. Exposició de Roc Parés al Bòlit, un autor d’esperit anarcorenaixentista sempre estimulant. Veig l’artista en un estereoscopi de Holmes del 1861 i també mitjançant unes ulleres de 3D. Apareix despullat en una gravació mentre manipula un dron –l’escena m’ha evocat inexorablement Kubrick–. I mentre succeeix tot això, en surto decapitat sense saber-ho. Els ulls m’han enganyat com l’autor volia, perquè no he sentit dolor per la destral executora –exposada com un esòfag envoltat de vocables– i el més important, encara respiro. L’exposició, titulada BHDD –la paraula anglesa beheaded sense les vocals–, podria ser tranquil·lament una metàfora rutilant sobre la cultura i les arts en els temps en els quals vivim. Una destral que necessitarà ben segur la nova consellera de Cultura, Àngels Ponsa, a qui desitjo el millor, malgrat que sembla que tindrà poc temps i que el sector ja està marejat amb tants canvis de consellers. La nova màxima representant catalana podrà decapitar el seu govern i, si cal, el ministre de Cultura si no fan cas d’una vegada de la importància estructural i vital de les arts en la vida quotidiana i en l’imaginari global de la nostra història. I és que la proposta orwel·liana de Parés fa reflexionar. Per exemple, hi ha hagut una bona relació entre el cos i el cap –la part sobrevalorada del cos–. Vistes les decapitacions durant la història de la humanitat i totes les escultures hel·lèniques i romanes que ens han arribat en aquest estat, em penso que no gaires. Totes dues han caminat per separat com zombis durant massa temps. Però el segle XXI no ha parat de pregonar amb arguments i vehemència que són una unitat i que la dicotomia platònica ha esdevingut en bona mesura durant mil·lennis una ficció –com el concepte del bé i del mal, que Nietzsche va qüestionar millor que ningú a La geneologia de la moral–. Raó i emoció, una mateixa cosa que està representada constantment arreu de la geografia humana, del cos fet cap al cap fet cos. I el cos/cap genera paisatges culturals que configuren la nostra visió i que condicionen les nostres accions. L’Observatori del Paisatge de Catalunya, que durant 15 anys de manera exemplar ha treballat per visibilitzar aquests paisatges, ens ha anat descobrint amb llibres com ara Paisatge i salut aquestes relacions i dependències. En aquesta línia, l’artista Rosalía Banet em recomanà un assaig brillant que, intitulat The Psychobiotic Revolution-Mood, Food, and the New Science of the Gut-Brain Connection, posa encara més llum a aquesta unicitat que maquiavèl·licament hem diferenciat per inquisicions morals i/o per la preponderància de l’academicisme de la ciència. Així doncs, parlar del cor que pensa o del cos immaterial –malgrat sigui un oxímoron– cada cop esdevé més normal. Com reflexionar sobre com les decapitacions mentals ens fan renéixer. Bonart som fruit de decapitacions constants per intentar repensar-nos. Durant vint anys ho hem fet, el 2021 servirà per fer germinar la nova òptica de la Biennal d’Art Contemporani Català, que durant 40 anys ha encapçalat l’hiperactiu galerista Josep Canals. La nova línia abraçarà, com sempre, l’art emergent, però es vincularà amb la tecnologia i amb col·lectius vulnerables i amb una societat post-Covid que s’ha de repensar profundament, sabent que l’emergència climàtica és una prioritat i que el desgel d’Àfrica cap a Europa no pot tenir una mar de la mort i de la vergonya com a referent.