FCC-Segell-banner4
CaixaForum Barcelona: Raó i emoció, dues cares de la mateixa moneda

Exposicions

CaixaForum Barcelona: Raó i emoció, dues cares de la mateixa moneda

bonart barcelona - 03/05/19
thumbnail_arranzbravo. general 04-2014Banner-Resonancias-180x180px_v1-cat
CaixaForum Barcelona presenta fins el 19 de maig Polítiques d'emoció.

És evident que l’emoció és decisiva en la creació, però també en la contemplació de l’art. Així, a través dels segles, l’art ha convidat la humanitat a experimentar les emocions més recòndites i insospitades, perquè tots els artistes participen, en certa mesura, de la raó i de l’emoció, de la raó i de la follia: cara i creu d’un tot dislocat, però unitat al cap i a la fi. El poema de J.V. Foix titulat Si pogués acordar raó i follia, resumeix el conflicte permanent del seu món interior entre sentiment i raó, nou i vell, instant i eternitat. Tot allò que és capaç de provocar la més forta emoció pot ser qualificat de sublim. Per això, allò sublim és sempre inquietant, produeix un desafiament en obligar l’home a afrontar –des de la seva pròpia limitació– allò il·limitat, indeterminat i immesurable. En certa manera, tot l’art contemporani no és res més que una conseqüència directa d’aquesta irrupció del sublim, d’aquesta voluntat de transgredir i d’explorar el desconegut.
L’exposició Poètiques de l’emoció, comissariada per Érika Goyarrola i que presenta CaixaForum, pretén resseguir la capacitat de commoure i d’impactar que té l’art contemporani i posar l’accent en el poder històric que ha tingut l’expressió artística al llarg dels segles. Les obres que aplega, tant de la mateixa Col·lecció “la Caixa”, amb artistes com ara Bill Viola, Shirin Neshat o Esther Ferrer, com de préstecs d’altres institucions, fan un recorregut històric per la representació de les emocions en l’art i generen un diàleg de similituds que han perviscut al llarg de diferents gèneres i períodes. La tesi de l’exposició assumeix que l’art permet expressar qüestions complexes i subtils que interpel·len el receptor directament a través de la pròpia experiència vital i emocional. Atès que l’obra d’art té més d’una única interpretació –tal com va analitzar Umberto Eco a Obra Oberta– es creen connexions entre diversos contextos i estils que incideixen en la importància de l’emoció de manera àmplia i diversa, i també en les seves formes iconogràfiques.
La mostra presenta tres vies diferents en què l’emoció ha estat present en la història de l’art. La primera investiga l’emoció del subjecte a partir de la representació efusiva dels personatges que poden expressar dolor, pena, ira o tristesa, a través d’obres contemporànies i peces d’art religiós de gran intensitat i dramatisme. Viola, per exemple, escorcolla la lluita interior i el dolor humà a partir de la representació dels estats introspectius en l’art medieval i renaixentista donant vida als protagonistes, habitant-los i encarnant la seva magnitud i transcendència espiritual, encara que amb persones reals del nostre temps. La segona via presenta un conjunt de peces en les quals l’emoció s’expressa metafòricament a través de l’estat anímic de l’artista. En aquest sentit, el fotoperiodisme il·lustra de manera creïble i impactant uns determinats fets, per obtenir l’eficàcia del missatge. En aquesta línia, el fotoperiodista Enric Folgosa recupera la iconografia religiosa a Funeral a Kosovo (1998) per mostrar el patiment de la guerra.
Finalment, una tercera via analitza la manera en què l’art s’apropia de les emocions com a poderosos instruments de subjecció i organització social, política o de celebració. El crit de la Montserrat (1940), de Juli González, reflecteix el sentiment d’impotència originat per la injustícia i la repressió que provoca la Guerra Civil o les fotografies de Colita sobre diferents manifestacions a Barcelona durant els anys setanta, fan extensiva la potència de la revolta.

A la imatge, Esther Ferrer, Estranyesa, menyspreu, dolor i un llarg etc., 2013. Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani © Esther Ferrer.

Et poden
Interessar
...

728x90