FCC-Segell-banner4
Del Seté Art: Ciència i creativitat en el cinema

Opinió

Del Seté Art: Ciència i creativitat en el cinema

Banner-300x250_1thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021
Fa anys, quan el món digital encara no era present a les nostres vides, la separació era molt visible: o hi havia gran espectacle (Ben-Hur, Cleòpatra, Els deu manaments, Guerra i pau...) o hi havia cinema d’autor (amb obres d’Ingmar Bergman, Michelàngelo Antonioni, Jean Luc Godard...); és a dir, o cinema de grans pressupostos... o cinema intimista i de petit format. El primer s’orientava directament a la taquilla i, el segon, a fer “el seu cinema”. També és cert que aquesta divisió de vegades es trencava i oferia creativitat i èxit de públic, recordo en aquest sentit com Charles Chaplin aconseguia l’èxit de públic amb una forta dosi de creativitat a La quimera de l’or, o com Sergei M. Eisentein feia èpica al seu incontestable Cuirassat Potemkin, o com Orson Welles portava fins a molt més trencadores fites el llenguatge cinematogràfic a Ciutadà Kane, o com Akira Kurosawa plantejava Els set samurais amb una combinació de cinema espectacle i creativitat o com, anys després, el perfeccionista David Lean lligava intimitat i espectacle en obres com ara Lawrence d’Aràbia o Doctor Jivago” o com Luchino Visconti sabia explicar a la perfecció la decadència del règim aristocràtic a Il Gattopardo o com Francis Ford Coppola mostrava com en naixia un altre, a El Padrí.

Ciència i creativitat, en el cinema, han mantingut un equilibri dispar. Stanley Kubrick va fer un salt per a la simbiosi d’ambdós conceptes a 2001, una odissea de l’espai, on eines i idees avancen en una mateixa i magistral direcció, però no sempre ciència (domini de les eines) i creativitat (explosió de les idees) han anat plegades. Avui dia la proliferació dels efectes especials digitals és com la sal i el pebre de qualsevol pel·lícula de consum, sigui quin sigui el seu argument o el seu pressupost. Cada cop és més difícil trobar un film que no assumeixi l’embolcall vistós de les eines digitals, estiguin emparades o no en el relat o en la necessitat de creació. Són per donar-hi lluentor i, alhora, buidor. No és que estigui en contra dels efectes digitals ben fets, ho estic dels que són gratuïts i estan fets per impressionar l’espectador sense res més, com abans s’imposaven les escenes de cossos nus o fent sexe sense cap necessitat argumental. És com si hi hagués una rendició de la creativitat a les eines.

Per qui escriu aquestes ratlles, l’art cinematogràfic beu molt de les fons de la creativitat i molt poc dels seus efectes i les seves eines. Quan vull pensar en moments que em van marcar positivament, em quedo a recordar aquella desesperada carrera inicial, càmera en mà, d’Èdip rei, de Pasolini... allà es notava creativitat fílmica de debò, com també en el llarg pla de l’horitzó del desert, que, com un miratge, ens mostra l’arribada del personatge interpretat per l’Omar Sharif a Lawrence d’Aràbia. Hi ha molta creativitat en tots dos moments, molta dosi d’idees del seu creador, però poca eina, en el primer cas coronat per una senzillesa a flor de pell; en el segon, per molts detalls molt ben resolts. I, en pel·lícules més recents, hi ha molta intensitat narrativa i emocional (creativitat) en l’escena en què els dos personatges de Million Dollar Baby, de Clint Eastwood, es conxorxen per donar per acabat el patiment del cos d’un d’ells, que ja no té solució. Un enfocament de l’eutanàsia, en una pel·lícula que sembla que va en un altre sentit, però que és molt més punyent i colpidor que altres intents menys aconseguits sobre el mateix tema, com ara Mar endins, d’Alejandro Amenábar.  

La ciència ha estat i és essencial per al cinema; però, segons quina sigui la seva utilització, sembla moltes vegades un substitut de la creativitat, un embolcall que, en el fons, vol compensar la manca de creativitat dels seus autors i que apropa el fet cinematogràfic a criteris estrictament industrials més que artístics. Avui dia costa molt veure espurnes (o moments) creatius en la gran majoria de les obres que es fan, precisament quan més domini de les eines es té o, potser, perquè l’autor cada cop domini menys aquestes eines. Possiblement, per no caure en el desencís, un es refugia a seguir les troballes que de ciència i creativitat hi ha a la sèrie televisiva Joc de trons, un bon exponent que no tot ha de ser ciència gratuïta.

A la imatge, 2001, una odissea de l’espai, de Kubrick. Pintura de Carme Collell.

Et poden
Interessar
...

817x68