Pitxot o el teatre de les pedres ignotes

Les pedres parlen i transmeten energies de tota mena: tel·lúriques, hipnòtiques, concèntriques i fins i tot surreals. La primera vegada que vaig veure un teatre de pedres d’aquesta mena fou al Cap de Creus. La segona, quan vaig entrar al santa sactorum del pintor figuerenc Antoni Pitxot, que el 2014 farà 80 anys. Eren pedres en harmonia però a contranatura, la natura les havia pulit i l’artista les redefinia, les recol·locava –i encara ho fa– per crear noves partitures en el teatre de la seva particular història de l'art. Eren i són natures mortes, eren i són el model i part de la font d'inspiració dels seus quadres, elaborats a l' "oli holandès" i a l' "arpillera egípcia". Ell prové d'una nissaga de pintors, intel·lectuals i "bohèmius" empordanesos especials, liberals i cosmopolites, que han fet de la cultura una bandera. Pitxot s’ha centrat en la pintura, l’ha convertit en l’escenari per expressar les millors representacions sobre la seva vida i els seus anhels: la retenció d'una natura empordanesa i la creació d’homenots globals i quotidians. Una manera de fer que s’ha cristal.litzat també gràcies a l’estreta amistat amb Salvador Dalí, aspecte que es palesa en fotografies, epistolaris i, com no, amb la presència dels seus quadres dins aquest altre teatre dels somnis onírics que és, com el nom indica, el Teatre-Museu Gala-Dalí de Figueres. I tot això per parlar, ara que s'apropa l'estiu i per allò que viu tot l’any a Cadaquès, d'un autor que va rebre fins al passat 29 de maig un reconeixement en forma de retrospectiva a l'Alcázar de Sevilla, un espai esplèndid I on les pintures canten al pretèrit. L'exposició, coordinada pel gestor cultural Juanjo Gallardo i amb un complet catàleg amb textos, entre d’altres, de la directora del Centre d’Estudis Dalinians Montserrat Aguer, va exhibir des d'un autoretrat d’excepcional factura  –i que havia anat a la mostra "Effetto Archimboldo"– fins a una pintura que sempre més repetirà, però des de diferents angles: "Paisatge de roques amb peix", un oli sobre tela de 1965. L’escena mostra un mero o un pagre –al·legoria llulliana?– que s'enfronta i s'interroga davant de les costes agrestes i de rotuliant bellesa del Cap de Creus. I és que s’ha dit sovint que els pintors només creen durant tota la seva trajectòria una “única obra” infinita, inacabada. I Pitxot se n’ha fet un fart de pinzellar amb cura i meticulositat un infinit complex per demostrar, com s’ha vist a Sevilla a través de la col·lecció del matrimoni Martí-Balart, el valor de presència que té la pintura per atrapar un temps líquid. A més, es posà de manifest la sort-tarannà de tenir amics/mecenes com els Martí-Balart, tan escassos en el nostre país i que sempre esdevenen altament beneficiosos pel desenvolupament de la creativitat. DIVISIONISME I LA TEMPESTA. Però tornem a l'abacedari de l'autor, home distès i relaxat, lúcid i mordaç, irònic com el que més, i juganer constant. La seva pintura, que entre molts llocs es va exposar a la mítica galeria Cadaqués, dirigida per l'arquitecte i artista Lanfranco Bombelli, s’ha emmirallat tothora en la natura fascinant de la costa brava de més al nord. Dalí li va dir en el que s'havia d'inspirar, però em penso que no calia, ja que Pitxot s'havia fitxat que per crear universos transfronterers havia de tenir mirada ultralocal. En el fons, no estem descobrint res més que la història de l'art i el tema de la "proximitat" com a referència. Si bé el tema és important, més ho és la combinació d'aquest motiu amb la visió personal i interna del creador. Pitxot ho sap i busca la seva veu, però en la representació més o menys plausible de la physis no en té prou. Llavors, la jutxaposa amb la natura mineral dels éssers humans i els seus encontorns. Així la pedra fa de paisatge i de generador d'aquest. Tot això dota de sentit un imaginari que és com un tauler d'escacs, com un escenari fragmentat per micropedres. Pedres que deconstrueixen els objectes (divisionisme, puntillisme) mentre que des de lluny, l'ull del cervell ho recomposa tot, com ens succeix fitant els mosaics romans o les pintures de Goya. Són obres per caminar endavant i endarrera constantment, depenent de si volem píxels o la imatge completa. Ho feu Archimboldo amb les verdures, ho fa el català amb les pedres de Cadaqués. I una de les millors pintures d’aquest deix fetes per Pitxot és el remake de "La tempesta" de Giorgione. Un quadre que a ell el té obssessionat –a qui no!– i que ha reinterpretat, en versió mineral, infinitat de vegades. I sempre ho fa per poder, com un cirurgià, desxifrar els signifcats profunds d’un tro misteriós, una madonna alletant al fill o un torero-cupletista xulesc que s'esmunyen en la perspectiva d'un riu etern d'aromes. I mentrestant, l’artista va construint dins un taller-estudi els seus petits teatres que són per ells mateixos obra d'art. Una mica com ho fa en clau de present el pintor Julio Vaquero o, en clau de passat, ho feu Josep Maria Sert. Dos autors que ara s’exposen a l'Ars Santa Mònica durant aquests mesos i que tenen en la pintura la seva pedra de toc, com Pitxot. Amb tot, instal·lacions d’escenografies ignotes que són un contínuum de les pintures en dues dimensions. El diàleg perpetua entre les dues i les tres dimensions també latent en l’obra d’aquest català sempre lúcid, genial i treballador. Ricard Planas Camps - director de bonart cultural                     article publicat al diari Hora Nova, 22 de juliol de 2011