Els convencionalismes culturals de la fotografia

Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) aplega en aquesta edició una vintena de textos clàssics que tracten de l’estètica de la fotografia. Els inicis del prolífic Fontcuberta en el camp de la teoria comencen amb aquesta compilació, editada en origen per Blume en una època tan primerenca com la de l’any 1984 i reeditada per Gustavo Gili en quatre tiratges que arriben fins a la data d’avui. El llibre tracta dels dos grans pols de la teoria fotogràfica, el pictorialisme i el purisme, anomenats al llarg de la curta història de la fotografia d’altres maneres, però sempre presents en el debat estètic sobre la fotografia. Pràcticament des de l’inici de la fotografia, a mitjan segle XIX, pictorialisme i purisme han estat objecte de llargues polèmiques discursives que amb la postmodernitat arriben a la seva fi. Aquesta compilació d’assajos sobre estètica de la fotografia segueix una seqüència històrica linial. Comença incloent un text escrit en la llunyana data de 1846 per Fox Talbot i tanca l’edició amb un text d’Otto Steinert (1965). Val a dir que contribucions com la que representa aquest llibre van abonar l’àrid panorama peninsular de la teoria de l’art. En compilar en llengua castellana part d’un corpus teòric que provenia essencialment de l’entorn germànic i anglosaxó, Fontcuberta omple un dels nombrosos buits que assolen la nostra geografia. Posada en context, la teoria sobre la fotografia està ara en un moment de plenitud. Els actuals discursos sobre el mitjà cerquen aixopluc sota el camp de la historiografia estètica. Historiador, assagista, editor, professor i curador, l’extensa carrera de Fontcuberta resulta impossible d’enumerar en aquestes línies. Però, esencialment, Fontcuberta és un escèptic pel que fa als discursos que legitimen l’autoritat. I és que la seva experiència en el món de la comunicació i la publicitat –construint i legitimant discursos adreçats a les grans audiències– li ha permès revisar la relació que existeix entre fotografia i veritat. Fontcuberta qüestiona els dogmes a l’hora de pensar en la fotografia –com ara la ingènua sentència “una imatge val més que mil paraules”–, una frase que Fontcuberta s’ha ocupat de rebatre sense treva al llarg de la seva carrera, posant en crisi les bases que sustenten tal afirmació. Al seu rigor argumentatiu afegeix el sentit del joc i la ironia, Fontcuberta mostra un sentit de l’humor admirable i adapta a la seva manera l’art de la presa de pèl duchampiana amb la sana voluntat de provocar la reflexió entre les audiències. I és que en la fotografia la tria per part de l’operador de la càmera dels elements inclosos en la composició i la possibilitat afegida del muntatge son part ineludible i característica del mitjà. És a dir, la veritat no és pas una essència immanent en el mitjà fotogràfic. La veritat de la foto és, en canvi, una construcció discursiva. “Estética fotográfica”. Joan Fontcuberta (ed.). Gustavo Gili, 286 pag.

Xavier Calahorro