Expo Josep Coll 2022 baner
Clavé, a França

Reportatges

Clavé, a França

Baner_HaPicasso_Bonart_360x356Banner_bonart_Espai_del_Peix_OCT21_AW

Felicitem d’entrada la Fundació Vila Casas per la iniciativa d’homenatjar la figura de Clavé en el centenari del seu naixement, alhora que lamentem que cap dels nostres museus públics de capçalera hagin estat capaços de celebrar degudament l’efemèride d’un dels cinc pintors clau de la modernitat catalana. Pocs creadors poden vantar-se d’una biografia i una obra tan nodrida i complexa com la del nostre artista: Clavé fou l’artista celebrat amb vint-i-quatre anys com el cartellista més popular de la feliç Barcelona republicana; el mateix que al poc temps patí la trinxera, la deportació, l’exili; el jove charmand que seduí els teatres de París i els productors de Hollywood amb les seves escenografies destinades al primer ballarí del seu temps: Roland Petit; el talent reconegut com el segon artista emergent francès més valorat l’any 1954, per davant de De Staël o Manessier; un dels pocs artistes peninsulars que no cedí a les carícies del franquisme, el més lleial apòstol de Picasso a París, i el pintor anhelat per la col·lectivitat durant la regeneració democràtica a la península.


Clavé fou el més gran entre els experimentadors nostrats, i les seves descobertes les anà coent any rere any, des del seu laboratori francès, establert entre París i Saint-Tropez. Una de les primeres accions que el nostre artista endegà quan arribà a París fugint dels camps de concentració del Midi, l’any 1939, fou explorar en el terreny de l’escultura objectual: es precipità als mercats parisencs per comprar tot tipus d’objectes étranges però familiars a la seva retina –pinces de cranc, batedors,vidres, guixos... 


Aquella fertilitat d’experimentació objectual no trobarà continuïtat en la seva obra autònoma fins al cap de gairebé vint anys més tard. En aquell llarg parèntesi se submergí a París principalment en tres ocupacions: l’escenografia, la il·lustració editorial i la pintura figurativa. Totes tres activitats Clavé les executà amb brillantesa: aviat seria reconegut com un dels primers escenògrafs de París; en el camp de la disciplina gràfica, efectuà edicions sublims de bibliòfil sobre temes de la literatura universal (Gargantua, Candide, Carmen) i l’any 1954 seria guardonat amb el gran premi de gravat de la Unesco de la XXVIII Biennal de Venècia. I en el curs dels anys cinquanta, quan trobà el temps per dedicar-se autònomament al cultiu de la pintura, fou aviat reconegut com el segon pintor emergent més important a França –l’any 1955, per davant de De Staël!, i només per darrere del popular Bernard Buffet–. I un afegitó, la seva obra pictòrica estava ben representada comercialment, tant a París (a la galeria Drouand, primer, i Creuzevault, més endavant) com a Barcelona (galeria Gaspar), on el 1956 se li realitzaria la primera gran exposició després de disset anys del seu exili francès. 


Amb tot, cap al 1957 pressentí que el moment decisiu de la seva obra plàstica havia de passar, indefectiblement, per un retorn fecund al camp de l’experimentació objectual i tècnica, i una confiança cega en la pròpia intuïció, amb el factor visionari. Fou així com a principis dels seixanta Clavé abandonà definitivament la metròpoli parisina per instal·lar-se en un estudi a la població marinera de Saint-Tropez. Podríem enumerar fins a l’esgotament els processos tècnics reveladors que sorgiren a Saint-Tropez en el curs de més de quatre dècades –fins a la seva mort, el 2005–, el que per molts són les sèries majors de la seva trajectòria artística: assemblages, (anys cinquanta), l’alumini (1972),  papiers froissés, (1975), els guants (1974), els instruments étranges (1977), els gaufrés, l’escultura al plom (anys seixanta), el gouache (anys vuitanta)... 


D’altra banda, també caldria subratllar la condició de Clavé com a artista compromès i resistent durant el seu exili a França. De fet, fou un dels pocs entre els principals artistes catalans de la postguerra que refusà sistemàticament les temptadores invitacions del franquisme per exhibir la seva obra en les diferents plataformes de difusió internacional del règim: els pavellons espanyols a la Biennal de Venècia, de Sao Paulo, les biennals hispanoamericanes d’art... Aquesta actitud de resistència es féu més factible gràcies a la proximitat de Clavé al grup d’artistes espanyols de París, agrupats sota el nom de l’Escola de París. Aquell grup de referencials creadors integrat per noms tan decisius com ara els d’Apel·les Fenosa, Óscar Domínguez, Manuel Viola, Pedro Flores o Condoy, es vehiculava al voltant de la figura de Pablo Picasso, i es reuniren en nombroses ocasions en esdeveniments defensors de la cultura republicana a l’exili. 


A la imatge, detall de la portada del llibre "Clavé" de Jean-Luc Mercié.

Albert Mercadé

Albert Mercadé (Barcelona, 1981) és historiador i crític d’art. En l'actualitat és director artístic de la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat, i també comissari del Districte Cultural de L’Hospitalet. Ha exercit com a docent de teoria de l'art a la Universitat Pompeu Fabra i l'escola Eina de Barcelona. És autor del catàleg raonat de l’escultor Joan Rebull (Premi ACCA  2011) de l’assaig “Matèria reservada. Artistes catalans i les biennal de Venècia” (Premi ACCA 2009, Grup62), així com d’estudis dedicats a Antoni Tàpies, Sean Scully, Antoni Clavé, Josep Guinovart, Francesc d’A. Galí, Ràfols-Casamada, Romà Vallès o Jaume Mercadé. Ha comissariat l’exposició ‘Our Garden Needs Its Flowers. Fluxes i narratives al districte cultural de l’Hospitalet’ (CATS, 2021), juntament amb David Armengol. També ha sigut curador d’exposicions al Centre d’Art Tecla Sala (Xavier Grau), Museu de Montserrat (Jordi Fulla, Antonio Beneyto, Gerard Mas), la Fundació Vila Casas (Jiménez-Balaguer), Fundació Palau (Joan Rebull), Fundació Apel·les Fenosa (Jaume Mercadé), a Fontana d’or de la Fundació Caixa de Girona i al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma (Biennal Santa Coloma). Escriu regularment a la revista El Temps dels Arts i Bonart , però també ho ha fet a Cultura/s (LaVanguardia), Serra d’or, Hänsel i Gretel i revista de Catalunya.

Et poden
Interessar
...

thumbnail_Xarxes_Olga_Andrino_Banner_1