M-CCX-TESLA-Banner-817x68px-CAT
El mapa, entre la realitat i la representació

Reportatges

El mapa, entre la realitat i la representació

La-Galeria-201602-recurs180x180-1
Pocs objectes són tan habituals com els mapes, presents en la nostra vida quotidiana de manera tan recurrent que gairebé ens passen desapercebuts. Els contemplem diàriament –i sense adonar-nos-en– a la premsa, en revistes i anuncis publicitaris de tot tipus, als serveis informatius de la televisió, al carrer, per la carretera, a les agències de viatges i, per suposat, a l’escola, ja des de ben petits. Creixem i vivim envoltats de mapes, com si necessitéssim estar situats en tot moment, com si encara arrosseguéssim una por atàvica de perdre’ns en l’espai geogràfic. Sembla com si, tenint-los a la mà, o a la vista, conjuréssim l’horror de la vacuïtat i ens n’escapéssim.

El mapa és força més que un objecte. És, de fet, un llenguatge basat en uns codis de representació gràfica molt clars i pautats que ajuden l’individu a comprendre el món en què viu mitjançant la transcripció geogràfica més bàsica. El mapa estimula el pensament espacial i, a la vegada, conserva la memòria dels llocs. Les funcions bàsiques i primordials de la cartografia, abans i ara, han estat i són les d’orientar-nos geogràficament en aquest món i conservar la memòria dels llocs. Amb el temps s’hi van afegir dues funcions més que en aquests darrers segles han adquirit una importància cabdal: la transmissió a través del mapa –i de manera més o menys subliminal– de continguts de caràcter ideològic, i el seu paper com a instruments de primer ordre per a una millor ordenació i gestió del territori. Voldria remarcar la rellevància especial que aquesta funció vinculada a l’ordenació del territori adquireix ara fa ja quasi dos segles amb la creació dels estats-nació moderns, que precisen, com a estats territorialitzats que són, no només d’un control territorial en el sentit més literal de la paraula, sinó, sobretot, d’una ordenació i gestió del territori eficaces. Sense aquestes, l’estat modern nascut després de l’Antic Règim seria, senzillament, inviable. Atès el seu caràcter estratègic per la supervivència del sistema, aquesta darrera funció del mapa ha adquirit una importància fonamental i gairebé hegemònica, fins al punt que potser ens ha restringit la imaginació cartogràfica; és a dir, la capacitat d’elaborar un altre tipus de mapes, d’intentar cartografiar un altre tipus de dimensions geogràfiques, potser menys visibles i, sense cap mena de dubte, més intangibles.

Existeixen infinitat de relacions entre l’individu i el seu entorn geogràfic que no tenen una traducció cartogràfica corresponent en la cartografia habitual. S’al·lega que, en tractar-se de relacions de caràcter més aviat qualitatiu i intangible, no es poden cartografiar. Cada vegada dubto més d’aquesta explicació i m’inclino a pensar que, senzillament, la cartografia d’aquestes relacions no ha estat prioritària per moltes i molt diverses raons. Hi ha pocs cartògrafs, per exemple, que hagin pensat, senzillament, en la possibilitat d’elaborar mapes d’olors o de sons que vagin més enllà dels habitualment utilitzats per reflectir la contaminació acústica o odorífera d’una zona determinada. Em refereixo a aquells mapes que tenia al cap Francis Galton, un cartògraf britànic de finals del segle XIX que somiava dibuixar algun dia un mapa d’olors i de sons de cada lloc. Estic pensant també en la possibilitat –per què no?– de disposar algun dia de mapes emocionals, en els quals es reflecteixi el que realment desperta aquell territori cartografiat en el nostre interior; o de mapes simbòlics, que propaguen no un accident geogràfic determinat, sinó allò que aquest evoca i suggereix, des d’un punt de vista simbòlic, al col·lectiu que el contempla diàriament; o de mapes capaços de transmetre el sentit de pertinença; és a dir, l’arrelament d’una societat a una porció concreta de l’espai geogràfic, pas fonamental per arribar a aconseguir algun dia una ètica territorial, impossible sense la interpretació adequada del significat dels llocs.

Els artistes sí que s’han atrevit a entrar en aquesta esmunyedissa cartografia aquí insinuada i és més que probable que la raó sigui, paradoxalment, el desconeixement dels convencionalismes de l’ofici i dels constrenyiments de les tasques cartogràfiques. Així, per exemple, per als situacionistes de mitjan segle passat, les distàncies entre dos llocs, entre dos punts d’una mateixa ciutat, no tenien relació amb la distància proporcional d’un plànol fet a escala geomètrica, sinó amb la distància entre dos pols emotius. Els mapes situacionistes, aliens a les regles d’or de la cartografia oficial, aspiraven a descriure la dimensió emocional de l’espai geogràfic, i no la topològica o geomètrica. És il·lustrativa en aquest sentit la Guide psychogéographique de Paris, de Guy Debord, de 1957. Es considerava que les relacions entre els individus i els llocs són aleatòries i emocionals, i l’atzar hi té un paper rellevant. La ciutat era, per ells, el resultat d’una percepció psicogeogràfica en la qual els espais són percebuts en funció de l’empatia, el magnetisme o la passió. Aquesta no és una forma ni linial ni contínua, sinó fragmentada, d’entendre el plànol de la ciutat. Per la seva banda, els artistes del land art no només varen utilitzar els mapes per localitzar els llocs on es podien trobar les seves accions artístiques, sinó que moltes, com les de Richard Long, podrien, de fet, ser considerades veritables mapes inscrits en el territori.

Salvador Dalí, Max Ernst, Joan Miró, Marcel Duchamp, Piet Mondrian, Joaquín Torres-García, Richard Long, Robert Smithson, Robert Indiana, Simon Petterson, Joshua Glotman... i una llarguíssima llista d’artistes contemporanis més i menys coneguts s’han servit una i altra vegada del mapa. Més recentment, des del net art ens arriben constantment creacions artístiques interessants que giren al voltant del mapa no només pel seu poder iconogràfic, sinó com a instrument de visualització i fins i tot de denúncia de determinades situacions. Vet aquí, per exemple, la magnífica experiència duta a terme per Antoni Abad a l’Arts Santa Mònica (Canal accessible, 2005), en la qual un grup de discapacitats anaven modificant en temps real el plànol de Barcelona fotografiant amb el mòbil els obstacles físics que es trobaven pel camí i enviant-ne les fotos a una pàgina web on es dibuixava la cartografia de la Barcelona inaccessible; o la iniciativa Art, xarxes i cooperació, de Jaume Ferrer i David Gómez; o la instal·lació Geograffiti as the digital production of nomadic space (2003), de Marc Tuters; o l’interessant treball Itinerario de cuatro tierras, de l’argentina Teresa Pereda, que va participar, per cert, en l’excel·lent mostra Nuevas Cartografías (Buenos Aires, 2003), juntament amb molts altres creadors argentins. Al llibre-manifest Contra el mapa, Estrella de Diego, catedràtica d’història de l’art contemporani de la Universitat Complutense de Madrid, es fa un repàs molt més detallat de fins a quin punt –i per què– l’art contemporani ha trobat en el mapa un camp d’exploració i creació artística extraordinari. Un repàs molt més exhaustiu encara el podem trobar a l’excel·lent obra The Map as Art. Contemporary Artists Explore Cartography, de Katharinhe Harmon, coneguda potser pel lector per aquella obra extraordinària You Are Here. Personal Geographies and Other Maps of Imagination.

Sí, sense cap mena de dubte: el mapa representa la realitat, no n’és un mirall. Ja sigui geògraf, ja sigui artista, el cartògraf filtra la realitat a través dels seus ulls i ens l’apropa als nostres.

(*) Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (www.catpaisatge.net). Catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona.

A la imatge, "Canal accessible" d'Antoni Abad.

Et poden
Interessar
...