FCC-Segell-banner4
Reutilitzar l\'objecte

Reportatges

Reutilitzar l'objecte

Fina Duran barcelona - 06/11/14
thumbnail_arranzbravo. general 04-2014La-Galeria-201602-recurs
Per realitzar l’anàlisi de la utilització de l’objecte és bo revisitar, novament, la definició que en fa Juan Eduardo Cirlot al Diccionari de símbols. Per ell,  al marge del seu simbolisme específic derivat de la seva forma, funció, caràcter, origen i color, els objectes, en si mateixos, són sempre símbols del món. És a partir d’aquest lligam simbòlic, amb el món que els defineix, que es poden estudiar els diferents papers que la reutilització de l’objecte quotidià ha tingut en l’art dels dos darrers segles, fins a arribar al moment actual caracteritzat per la necessitat del reciclatge.

De manera reconeguda, el primer que va introduir un objecte quotidià en la pintura va ser Picasso, en la seva obra Natura morta del seient de vímet, realitzada l’any 1912. Aquesta introducció d’un element real esdevé el punt de partida per a la utilització d’objectes i materials diversos, amb els quals s’inicia un procés de transformació del llenguatge artístic que no ha parat d’experimentar mutacions fins a l’actualitat.

Una gran aportació de Picasso és entendre que els elements introduïts en els seus collages no substitueixen el dibuix ni la pintura, sinó que en realitat són tota una altra cosa, uns elements amb vida pròpia que creen una nova dimensió en l’espai pictòric. Aquesta nova mirada sobre l’objecte queda ben palesa en el comentari sobre el taller de Picasso en l’obra Le Rappel a l’Ordre, de Jean Cocteau: “Pel terra hi havia un munt de coses diverses a les quals Picasso donava lentament la dignitat de servir per a alguna cosa.”

El moviment dadaista va  introduir un nou element en la reutilització dels objectes: l’atzar. Aquest es presentava com una protesta contra les estructures de la societat capitalista. En les obres de Hans Richter, la presència de l’atzar és un element destacat, com també ho és en  les harmonies productes de l’atzar d’Arp o en la importància del fragment i de la casualitat com a valoració de l’efímer per part de Kurt Schwitters.

Un pas més enllà d’aquesta recerca de l’atzar i l’efímer és la presència dels ready mades, de Marcel Duchamp, en els quals, com en el cas de la coneguda Font, del 1917, es passa a obviar els judicis estètics per adoptar objectes ja fabricats que fa funcionar artísticament en un context diferent.

Els surrealistes van donar als objectes ja oblidats una nova utilització, la de materialitzar els somnis i el desig en un treball de reconciliació entre el real i l’imaginari. André Breton, a l’Introduction au discurs sur le peu de realité (1924), proposava fabricar algun dels objectes que apareixen als somnis, malgrat que no es puguin defensar ni des del punt de vista de la utilitat ni des del punt de vista estètic. Es tractava de pertorbar una mica l’ordre del món i de preservar la mirada poètica tot fent veure en cada cosa allò que ningú havia vist abans.

La utilització poètica la podem veure, també, en els objectes trobats de Joan Miró, en les obres escultòriques de Leandre Cristòfol i en la mirada d’Àngel Ferrant, que manifestava: “Els objectes que ens envolten han arribat a interessar-me tant que no puc reprimir l’impuls d’utilitzar-los en allò inútil.”

L’evolució d’aquests plantejaments més intuïtius va anar desembocant cap a un art més intel·lectual, en què el concepte substitueix la sensació fins a portar a una desmaterialització de l’art. Si bé és cert que en els darrers temps han proliferat les accions i les performances, amb una gran vigència de la utilització dels documents com a vehicle, també és obvi que la reutilització de l’objecte no ha desaparegut, ans al contrari, ha estat utilitzat per una sèrie d’artistes que han donat a l’objecte un paper primordial per entendre la realitat i l’han fet servir com a camí per fer noves propostes a una societat que es qüestiona.

I és a partir d’aquesta nova mirada cap a l’objecte i el seu paper en el món actual, propiciada per l’art, que es pot traçar un camí paral·lel que entronca amb la necessitat sorgida del qüestionament de l’ús i l’abús d’objectes que la societat actual ha desenvolupat. Aquest frenètic creixement que porta a l’autodestrucció ha fet que altres disciplines, com ara el disseny i l’arquitectura, hagin reanalitzat la utilització de l’objecte per poder entendre on comença la necessitat i acaba el desig i, a través del reciclatge, intentar posar fre a un món de consumisme desbordat.

Una mostra d’aquesta nova mirada des de l’arquitectura és, per exemple, l’exposició Ecoredux02. Manuals de disseny per a un planeta moribund, organitzada pel DHUB, on s’aplegaven una sèrie d’experiments amb materials ecològics portats a terme per equips d’arquitectura, i en què es posava de manifest la transformació disciplinària fruit de les preocupacions de l’època per afavorir una nova visió de les pràctiques de disseny sostenible.

Són nombroses les iniciatives que sorgeixen en els darrers temps al voltant de la reutilització i el reciclatge, com ara la Fira Drap-Art, que se celebra al CCCB, amb l’objectiu d’acostar al públic el reciclatge creatiu a partir d’exposicions col·lectives d’obres d’art i objectes de disseny realitzats amb materials reciclats.

L’objecte com a símbol del món on vivim ha fet que fins i tot des de les institucions s’hagi vist la necessitat de reforçar els nous plantejaments, afavorint la valoració de productes, projectes i estratègies que hagin integrat en el seu disseny criteris de reciclatge. Aquest és el cas, per exemple, dels premis de disseny per al reciclatge, convocats bianualment des del 2001 pel Centre Català de Reciclatge, en què es valora el disseny pensat per millorar el comportament ambiental dels productes i els diferents serveis que poden aportar al llarg de la seva vida com a objecte.

A la imatge, Poema objecte: Mascle/Làmpadada: Mascle cuinant d'Òscar el Guayabero. Foto Rafael Vargas.

Et poden
Interessar
...

BONART-817x68-Cervells