970x250_appec2021
Ser paranoic no vol dir que no et persegueixin

Opinió

Ser paranoic no vol dir que no et persegueixin

thumbnail_Artepoli 2018Eude, generic
La gran exposició d’aquesta temporada a París és la dedicada a Marcel Duchamp al Centre Georges Pompidou (encara que una més que despistada TV3 al Telenotícies afirmava que l’exposició de la temporada parisenca és la de Frank Gehry, sense percebre que al mateix temps que donaven la notícia apareixia un gran cartell amb el retrat de Duchamp al darrere). Però és una exposició del Duchamp pintor. Hi ha tants Duchamps! Vaig escriure sobre això en un altre lloc. Però el que em crida ara l’atenció és que, podent triar, s’hagin decantat per la versió més tradicional i convencional de l’artista. Jo personalment m’hauria decantat pel Duchamp anticreatiu, el que decideix agafar un ready made a qualsevol hora sense cap criteri, obrint la porta al tallar i enganxar i a autèntics referents actuals, com ara Kenneth Goldsmith i la seva escriptura no creativa i no imaginativa (parlaré d’això aviat).

Sens dubte, el Duchamp anticreatiu està molt lluny de la reclamació de la pintura que fa el Beaubourg. Aquesta reclamació de la pintura implica tornar a la idea que el que fa un artista només ho pot fer ell. Que es foti Joseph Beuys i la seva idea que tots som artistes, perquè tots som creatius! Davant d’això: l’art com a propietat única.

Kurt Cobain deia que ser paranoic no vol dir que no et persegueixin. La declaració del líder de Nirvana bé ens la podríem aplicar com una màxima d’un pensament que vol ser crític. Així que, en pla paranoic, podríem començar a actuar com l’agent Mulder d’Expedient X i buscar pistes que situarien l’operació del museu de París sobre Duchamp en el context d’una conspiració global. Una conspiració que en el fons el que buscaria és capgirar allò que crèiem que formava part del llegat dels grans artistes del segle XX: Duchamp i el fes-ho tu mateix; Beuys i el tots podem; i Warhol i el copia’l.

Sóc paranoic o estem davant d’una usurpació de l’art en tota regla per part d’uns pocs? Algunes claus d’aquesta conspiració: què vol dir que els grans col·leccionistes de Miami obrin les seves portes per ensenyar allò que els pertany? Es mira però no es toca; mirin les fotografies dels membres rectors dels museus, els patronats, aquells que decideixen què s’exposa i s’estudia als museus públics i preguntin quants són electes o quants hi són per designi econòmic.

Un artista francès em comentava que deixarà l’art pel cinema perquè, tot i que en el cinema sembla que es maneguen pressupostos majors, al final accedeixes a molta més gent i no només a una elit rica i poderosa. També afirmava que aquest abandonament de l’art tenia a veure amb el fet que abans aquells que compraven art ho feien per un interès per la cultura, per un desig de suport més que de possessió. Ara no és així. Francis Alÿs, en una conferència que circula per Youtube, destaca com des del 2008 el mercat de l’art no ha fet res més que créixer exponencialment. 2008? Una altra vegada la paranoia! El 2008 és l’any de l’inici de la crisi: crisi econòmica i creixement exponencial del mercat de l’art. L’art com a refugi econòmic dels poderosos implica entendre’l com a valor i possessió, i expulsar qualsevol possibilitat democratitzadora, de distribució oberta, que permeti el copiar i enganxar. Parlava d’usurpació de l’art per uns pocs, però no ho és: és una compra en tota regla...

A la imatge, Transition of Virgin de Marcel Duchamp.

Et poden
Interessar
...