FCC-Segell-banner4
Els límits de l\'art

Opinió

Els límits de l'art

thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021220317_Verdu_Bonart-180x180
La llibertat de l’art és un baròmetre força fiable de la societat que el veu néixer. No sóc tan il·lús per defensar que l’artista pot fer el que vulgui, el que li roti, com es diu popularment. Però quan el món de la cultura tolera, ni que sigui per passivitat, que la llibertat del creador sigui qüestionada, s’obre un abisme del qual és difícil escapar. Perquè, qui imposa aquests límits? Qui s’arroga el poder per censurar una obra d’art?

La història ens ensenya que moltes obres que avui són aclamades van ser, en el seu dia, denunciades per immorals: recordem Els judicis a Madame Bovary, de Flaubert, i Les fleurs du mal, de Baudelaire; els escàndols que van provocar Le déjéneur sur l’herbe o l’Olympia, de Manet; les bufetades culturals –i les reals– que llançava el surrealisme en contra de la burgesia benestant; els libels que va rebre Joan Miró en la seva primera exposició a Barcelona; els atacs a la religió cristiana que suposaven La verge castigant el nen  Jesús, de Max Ernst, o, sobretot, el Sacre coeur, de Dalí…

Sí, la religió entra en les vides de tots, dels seus feligresos i dels qui no ho som. Sempre ho ha fet; l’Església catòlica dictamina hipòcritament sobre tot, i els fonamentalistes musulmans amenacen de mort si algú visualitza el seu profeta. Darrerament, el Museu Reina Sofia ha estat denunciat per l’exhibició de l’obra Caja de fósforos, del col·lectiu Mujeres Públicas, perquè, segons els fanàtics que ho denunciaven, s’incitava a la crema d’esglésies, en una clara demostració d’ignorància entre la realitat i la representació.

I en la política, igual! Fa poc, Eugenio Merino va passar pels jutjats, denunciat per la Fundación Francisco Franco, per l’obra Always Franco, en la qual el dictador estava en una nevera de Coca-Cola… L’artista ha guanyat el judici, però com s’ha pogut arribar a un jutjat? Quin cansament! També la política o el periodisme democràtics denuncien els que posen els seus rostres en una diana, acusant-los d’incitació a la violència, però no s’excusen de la seva, de violència, amb les seves mesures antisocials o els escrits plens de ràbia que publiquen contra els dissidents.

No, l’artista no ha de tenir més drets que un altre ciutadà perquè sigui artista, sinó perquè el seu ofici consisteix a treballar amb idees, símbols, metàfores, representacions. Una altra cosa són les obres en què pot haver-hi maltractament animal, que deixarem per a una altra ocasió, tot i que recordo que, quan va morir Jordi Benito, un protector d’animals va dir que s’alegrava de la mort de l’artista en una altra demostració que els límits de l’humanisme són difosos.

Una cosa és la realitat i una altra la lectura (de vegades, dura i gens complaent) que l’art fa amb les seves obres. Ens poden molestar, però el que no suporto és que capellans, polítics, jutges i periodistes es creguin que poden opinar per mi, per tots nosaltres.

A la imatge, Mujeres Públicas. Caja de fósforos.
Joan M. Minguet

Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Professor d’Art Contemporani i de Teoria del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona (1993-2019). Ha estat President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2010-2016). Ha publicat més de trenta llibres i ha participat en més de quinze exposicions sobre temes relacionats amb l’estudi de la cultura visual contemporània. També ha publicat el llibre de poemes “Pensacions” (2010), el dietari “A contratemps. Anotacions esparses d’abans del Facebook” (2016) i la novel·la “El paisatge d’uns crims”.

Et poden
Interessar
...

PERICO_PASTOR_Expo-maig