FCC-Segell-banner4
Art decoratiu

Opinió

Art decoratiu

180x180Baner_StellaRahola_Bonart_360x356
No pas res més (amb el típic abreujament, tan francès) vol dir el tan anomenat art déco, art decoratiu, una moda inicialment ornamental que va començar a sorgir a París cap al 1910, ja durant la belle époque i que de seguida es va estendre per bona part d’Europa fins a prop de l’inici de la Segona Guerra Mundial, encara que llavors ja dequeia o passava de les seves línies més característiques a objectes molt més populars, ja que l’art déco, en la seva esplendor, va ser essencialment un art refinat. La Fundació Juan March de Madrid exposa, fins al 28 de juny (i per cert el catàleg val la pena), una gran mostra de la varietat de l’art déco, amb el títol d’El gust modern. Art Déco (1910-1935). El déco, doncs, va néixer com una vivència directa de la inaugurada o buscada modernitat: vestits i pentinats nous, habitacions no recarregades, mobles geomètrics o tubulars, que van passar a l’arquitectura –lineal, però adornada–, als cartells publicitaris o a la joieria i bijuteria o als flascons d’essència o perfum. L’art déco és com si un cubisme civilitzat i mundà s’hagués aliat amb restes precioses de les línies i els ornaments de l’art nouveau. René Boivin va fer un braçalet d’acer i metall daurat, en què l’acer blanc que cobreix deixa unes llunes que ensenyen l’or de sota. Resulta tan nou que una botiga actual el podria vendre com una peça d’última moda, i és del 1933. El cinema mostra l’art déco, des del mobiliari fins als barnussos que llueixen en un film com per exemple Le vertige, dissenyat per Marcel Leherbier. Man Ray és déco. I ho és la Coco Chanel del moment.

Sembla que l’arquitectura és on el déco es fa més visible, des d’espais amplis com ara tots els pavellons de l’Exposició Internacional de París del 1925, passant pel Trocadero o les moltes mostres de la Gran Via madrilenya des del més clàssic Antonio Palacios (Cercle de Belles Arts) fins a l’emblemàtic Edifici Capitol, de Vicente Eced i Luis Feduchi, del 1931. Penagos, Erté, Leon Bakst, Pepito Zamora i fins i tot Picasso (treballant per als Ballets Russos) fan aquest refinat art déco, que evoca decadències, com ara en el refinat George Barbier, un dels grans estilistes déco, que va marcar tendència... Els interiors luxosos dels transatlàntics (com ara el Champollion) o els dels cotxes llit de Wagons-Lits, eren déco pur per a gent benestant. Tant  als mobles com a les enquadernacions de llibres brillaven aquestes línies trencades o lliures amb elements sumptuaris i alhora aparentment despullats: el primer flascó del mític Chanel n. 5 és déco. Que es fa més notori en el flascó dissenyat per Lalique el 1928 per al perfum de Molinard Li baiser du Faune. En Tamara de Lempicka hi ha déco i en un desconegut retrat de l’espanyol Eduardo García Benito que pinta el 1921 al cèlebre modista Poiret amb la seva senyora... Però, tot i els transatlàntics (ja invisibles) o l’arquitectura, de vegades tapada per anuncis hodierns, el déco va ser un art d’intimitat: vestits, perfums, mobles, teles, anuncis dibuixats... I això dóna més valor a aquesta mostra heteròclita. El que es mostra (gairebé tot de col·leccions privades) amb prou feines avui es pot veure. Perquè, com en tot –fins i tot la chaise-longue de Le Corbusier del 1928 avui pertany a un estudi d’arquitectes madrilenys, que l’han prestat–, aquest estil refinat i mundà, amb dones de cabell curt fumant i homes amb gomina prenent el sol, també va passar de moda. Encara que avui (en el desemparament de les crisis) un el torni a veure amb voluntat de futur o alguna cosa semblant.

A la imatge, sibella de cinturó, 1992 de Cartier.

Et poden
Interessar
...

817x68