FCC-Segell-banner4
Comissariat efiçac

Opinió

Comissariat efiçac

Roer Subirà barcelona - 05/06/15
banner web TA22_bonart_180x180Eude, generic
Poques vegades un comissariat de la Biennal d'Arquiectura de Venècia havia estat tan eficaç per a generar debat sobre el moment que viu l’arquitectura. Sota el lema Fundamentals. Absorving Modernity 1914-2014, el comissari Rem Koolhaas declara superat definitivament –no s’hi està per poc– el Moviment Modern. Amb to de mea culpa lamenta el fracàs col·lectiu que representa la deriva de les arquitectures icòniques i els arquitectes estel·lars. La polèmica estava servida: és obvi que cal repensar la professió, però el fet que s’emprés una plataforma tan potent com és la biennal per a pontificar i proclamar-se com a portaveu de tots provocava coïssor. Peter Eisenman declarava que Koolhaas “matava els arquitectes estel·lars per erigir-se, ell mateix, en arquitecte semidéu”. Sembla que Koolhaas va assolir a bastament els seus objectius.

El lema Absorving Modernity, 1914-2014 és ja una declaració d’intencions: dóna el procés iniciat pel Moviment Modern per acabat i ens anima a fer balanç per preservar les revolucionàries aportacions que la modernitat ha dut a l’arquitectura. La forma per a fer-ho té un punt maquiavèl·lic, en comptes de presentar arquitectures en el seu conjunt, les dissecciona per elements: porta, sostre, corredor, paviment... i en fa un recorregut històric en què destaca les novetats que hi aporta la modernitat. El resultat fou l’impressionant pavelló Elements of architecture.

Pel que fa als pavellons nacionals, proposa que cada país expliqui el procés, probablement traumàtic, pel qual les característiques pròpies de la seva arquitectura vernacular s’anaven absorbint per deixar pas a una arquitectura globalitzada. En definitiva, com cada cultura ha trobat formes, quasi clandestines, de mantenir-se local; calia rebuscar en les arquitectures nacionals les interferències localistes enfront el vent imparable de la modernitat.

És fascinant com cada país s’aproximava a aquest enunciat. El guanyador del Lleó d’Or, Corea del Sud, partia de la premissa que la seva arquitectura nacional queda partida en dos amb l’escissió del nord i, mentre que el sud entrava en la modernitat, el nord quedava aïllat i embalsamat seguint una evolució sense ingerències exteriors. La proposta és un treball d’espionatge que ens mostra les desconegudes i secretes arquitectures del seu veí del nord.

Catalunya, a través del comissari Josep Torrents, reivindica el nostre arquitecte més antisistema, Josep Maria Jujol. La seva arquitectura constitueix avui una reivindicació d’una modernitat que podria haver estat i que no va ser; una modernitat que ara reivindiquem com a possible. Per a l’exposició del 1929, Jujol construeix la font de la plaça d’Espanya; és el moment del triomf del llenguatge clàssic del noucentisme com a representació dels nous valors d’una generació que arriba al poder amb energies renovades. Paral·lelament, a uns 300 metres, Mies van der Rohe construeix el seu pavelló, que esdevé manifest estètic i conceptual d’una nova arquitectura. En aquell moment l’obra de Jujol s’identifica amb la modernitat i la de Mies, amb una revolució, formal i ideològica, que fou majoritàriament incompresa.

Pocs anys més tard, la construcció de la casa Bofarull coincideix amb la de la Ville Saboye, de Le Corbusier; en aquell moment, la modernitat ja havia caigut clarament de la banda de la ruptura moderna. L’arquitectura de Jujol, de convivència i cohabitació amb l’existent, construïda sobre la tradició, arriba a una via morta, marginada de la modernitat... i quedarà oblidada durant 50 anys.

A les imatges, a dalt, Ville Saboye, Poissy, Le Corbusier. A sota, Casa Bofarull. Els Pallaresos. Josep Maria Jujol.

Et poden
Interessar
...

Baner BonArt 817x68 Agenda Girona Cultura