FCC-Segell-banner4
Biennal d\'Art de Venècia: Cal renovar la fórmula

Opinió

Biennal d'Art de Venècia: Cal renovar la fórmula

Baner_HaPicasso_Bonart_360x356Revista_Bonart_Banner_180x180px_logo
Un dels aspectes que cal millorar molt de la Biennal d’Art de Venècia és el de contextualitzar cada pavelló. El món és avui certament global però la realitat de cada país és la que és en un moment determinat i no té res a veure sovint amb la del país veí ni amb la de la biennal anterior. Prenem com a exemple Hongria i Ucraïna, dos països fronterers que no comparteixen res avui dia, ni de realitat social ni de circumstancies polítiques i històriques. Afegim-hi que Ucraïna no és la mateixa de fa dos anys. Com ho ha d’explicar això la biennal? A vegades, passejant pels pavellons, he pensat en les informacions internacionals, de diaris o de televisions, sobre les eleccions a Espanya del mes de maig darrer i particularment, a Catalunya, les de l’Ajuntament de Barcelona. Estic tip de sentir a l’estranger que l’Ajuntament de Barcelona té un alcalde de Podemos, creant una amalgama de tot. Aquesta qüestió planteja també la problemàtica de comissaris de pavellons que veuen només la realitat general de l’art sense conèixer les circumstàncies socials determinades del país que comissarien en el moment precís en què se situa l’esdeveniment. I això es nota massa tant als pavellons nacionals com als altres.

Hi ha països que surten de molts anys de complexos de culpabilitat, com ara el Japó, o d’altres que, com per exemple Alemanya, ho han superat amb propostes radicals i alternatives que a vegades fan pensar que encara estem als anys setanta. Hi ha països en què la censura domina, com ara la Xina, i davant dels quals la biennal s’ha de definir amb propostes alternatives, com ho va fer l’any passat amb la monogràfica d’Ai Weiwei a l’església de S. Antonin. Els pavellons nacionals, per la seva pròpia definició, impliquen que, d’una certa manera, més o menys velada segons els països, hi hagi censura i propaganda. Diria fins i tot que pocs se n’escapen, perquè el sistema de finançament deixa poc marge de llibertat.

Per què m’ha agradat, al pavelló del Japó, la mostra La clau a la mà? Potser la idea de penjar unes velles claus, de mostrar vídeos i un vaixell i d’oferir una mà amb les claus del món pot semblar simplista si no se situa en el context de la creació: el Japó actual, tan compartimentat entre historia, tradició, memòria mes recent i esperança de futur. Un món en el qual els més joves viuen brutalment, violentament, unes compartimentacions que creen incertesa en l’adolescència, quan se les troben més o menys conscientment, reunides. Les claus són objectes de la vida de cada dia que protegeixen els objectes i la intimitat de cadascú, que ens connecten amb els altres. El color vermell que envaeix el visitant al pavelló japonès és el de la sang que uneix els humans, del passat de la humanitat, de les guerres i de la solidaritat. Hi ha cent vuitanta mil claus penjades, donades per la gent o recollides arreu, cada una de les quals dipositària de totes les memòries que ha emmagatzemat.

M’ha semblat que aquest pavelló representava també la coherència de la realitat d’un país, d’un món i d’una cultura portada avui amb tot el pes de les incoherències i les relacions amb la història, el present i el futur. L’any passat, a la biennal d’arquitectura, el pavelló del Japó, sota el títol In the Real World, oferia una mena de barreja que s’acostava molt al caos, com un dipòsit d’arquitectura en el qual hi havia de tot per significar el sentit de les influències occidentals en l’arquitectura contemporània japonesa; un país en el qual van construir Le Corbusier o Frank Lloyd Wright.

El comissari de la biennal d’aquest any, Okwui Enwezor, ha posat molt l’accent en les ruptures que es manifesten en el paisatge global, però el discurs m’ha semblat força convencional, com també el títol All the World’s Futures. Una sèrie de filtres han estat privilegiats, però no m’ha semblat que podrien canviar el destí de la creació artística actual. A vegades he intuït més innovació en els esdeveniments col·laterals que no pas en els mateixos pavellons nacionals. Tothom trobarà interès en alguna proposta, com jo l’he trobat en la del Japó; però, en general, sense voler ser pessimista, hi he vist poques idees, poca energia i doncs poc futur. Per això crec que el model de la Biennal de Venècia ha envellit i que cal canviar-lo.

A la imatge, La clau a la ma?. Pavelló del Japó. Biennal de Venècia 2015.
Xavier Barral i Altet

Xavier Barral i Altet és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, catedràtic d’Història de l’art medieval i antic director del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Autor de nombrosos escrits sobre art, història i crítica d’art, és també especialista de conservació del Patrimoni, museografia i arts públics com les arts del carrer, circ i titelles, des de l’Edat Mitjana fins avui.

Et poden
Interessar
...

Torrent_Pagès_Banner