banner-elscatala-817x88px
La cadira. Carles Hac Mor

Opinió

La cadira. Carles Hac Mor

thumbnail_arranzbravo. general 04-2014thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021
Rocs & Rock 

A Hac Mor, In memoriam.

 

És una pedra. Vinc a cridar els morts.

Ressuscitant-los, que vinguin els mots;

Que vinguin, amics, a llegir els rocs,

Els forats que fan el vent i la sal

Als mots i als molts morts, plens d’ulls i de corcs.

Ja no sabem més seguir amb el dit els morts.

Amb el vent, l’alè. L’alfabet dels mots

Que vingui, amor, a llegir els rocs.

Els buits, que els forats fan amb sal, al cos

És l’abc que escriuen els corcs.

Escampeu la sal i els mots sobre els morts.

Que l’alè i el vent acallin els cucs,

Que callin els mots. Que cantin els rocs.

Silenci al cor, mots alfabet muts mots.

Paisatge de mots escoltant els corcs.

El so i el lament s’han fet seus els morts.

Som al cor del vent on canten els rocs.

Som lectors de cucs i alfabet de mots. 

Alfabet de mots, tu ets el corc i l’escup.

Oh cos meu, tu ets el corc dels mots. Rocs.

Hac Mor, de tothom conegut malgrat les seves pràctiques textuals, d’idees i de comportament ben radicals i minoritàries, ha estat referent per a molta gent per la seva integritat estètica. El vaig conèixer en el franquisme tardà, quan estàvem reunits en assemblea permanent. Es discutia molt i es teoritzava amb lògica, com si la pràctica de l’art fos més una idea que una producció artesanal lliure. De tota la colla de conceptuals, dels més lingüístics als més agosarats a mesurar i saltar els límits, l’Hac superava, amb fe i nihilisme, els que creien que l’art havia d’estar al servei de la redempció de la societat i els que amb recel sostenien que l’art per l’art era més implosiu que l’explosió. Els seus articles a la premsa enfurismaven els narradors, que van ser els primers a creure que amb els tiratges fàcils de les seves narracions eròtiques o les novel·les negres es guanyarien la vida com a treballadors de la cultura. El recordo, vestit amb jersei vermell, fent-se un panxot de riure del seu propi dogmatisme.

Als inicis dels vuitanta, quan els conceptuals amb més recursos familiars o aventurers havien fugit a la meca NY, on es gestava el postmodern de barri, i aquí els sobrevivents locals assaltaven les nostres galeries internacionals amb un retorn a la imatge i el valor, Hac Mor agermanà generacions i gèneres en l’off. Amb generositat eclèctica féu un pas en positiu, tots dins, que tot art, sense cotilla, era més lliure que el gust i la separació entre veritat i ficció, història o utopia. Portant a l’extrem el seu nihilisme eficaç, tothom hi guanyà. Fou un dels primers a no voler distingir i a fer de repartidor: tu, sí; i aquell altre, no. I en el procés de democratització real, també tingué un lloc, per més radical que fos, als espais d’art públics i privats. La història de l’art seria molt diferent sense ell?

Abans de la crisi del deute, alguns dels nostres polítics, que s’havien fet seu l’espai públic i que es gastaven els diners de la cultura en plans estratègics que no portaven enlloc més que a la despesa i vinga equipaments, van fer creure que l’acció cultural era dels intermediaris, dels comissionistes de les engrunes de la cultura; que calia saber de negocis per fer una revista d’art o muntar una exposició o fer una performance, que calia saber la normativa i d’economia, que les factures eren per a aquests.

I llavors Mor, havent d’abandonar les ciutats, els diaris i els recitals, hagué de posar-se la cadira, des d’on havia escrit i pensat tants llibres i des d’on s’havia posat dret tantes vegades... al damunt de l’espatlla. L’única cosa que Mor desdenyà sempre va ser el poder per poder ser, per poder escriure i pensar amb llibertat. El seu anarquisme nihilista, literari personal i d’acció col·lectiva, ha estat més positiu per a la cultura que un metre quadrat de despatx.

A la imatge, La cadira com seu (al·legoria de l’ou com balla). Concepte i acció: Carles Hac Mor. Foto: Joan Casellas-Arxiu Aire.
Vicenç Altaió

Vicenç Altaió (1954), poeta, assagista, crític d’art, articulista d’opinió, editor, agitador cultural i traficant d’idees. Va impulsar les revistes Tarotdequinze, Èczema, Àrtics i Cave Canis. Va ser director del KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals) i de l’Arts Santa Mònica (Arts, Ciència, Pensament i Comunicació), i actualment és el president de la Fundació Joan Brossa. Ha estat comissari de nombroses exposicions de tema artístic, literari i científic. Darrerament ha publicat Miró i els poetes catalans. Va fer el paper de Casanova en el film Història de la meva mort, d’Albert Serra.

Et poden
Interessar
...

970x250_appec2021