canal-mnactec-1280-150

Exposicions

Ràfols Casamada a Can Framis de la Fundació Vila Casas

Ràfols Casamada a Can Framis de la Fundació Vila Casas
Arnau Puig barcelona - 01/06/16
La celebració del color, les poètiques de la pintura; heus ací amb el que es trobà, temps transcorregut, en Ràfols Casamada. L’exercici de pintar, la pràctica de la pintura via deixondiment emocional i, si s’esqueia, social, se li havia convertit en un goig per viure i del viure. En Ràfols –que era un pintor de soca-rel– s’hi trobava bé, en aquesta pràctica, i, amb el temps, s’havia convençut que fins i tot la pintura, en lloc de ser un mirall objectiu de la realitat, era, efectivament, una altra poètica de l’espai, compartida –ell així ho sentia– per la poesia, la densitat emocional dels mots, que, temps a venir, emplaçaria l’espai per compaginar les dues pràctiques creatives. Com que Ràfols transità d’un concepte de la pràctica creativa a un altre –ell ho atribueix a una reflexió de certs creadors plàstics i literaris xinesos–, jo crec que no cal acudir a aquest recurs perquè, des del moment en què la seva pràctica pictòrica deixà el referent, en Ràfols es trobà només amb l’espai i el color (una presència oberta a la plasticitat –la tela, el paper o el mur–), la significació dels quals –no crec que els entengués mai com a suports de missatge– depèn de qui els veu, els observa, els sent vibrar dins de la seva pròpia sensibilitat receptiva, la d’observador, Aquesta actitud receptiva o observativa condueix a la perplexitat i hom es qüestiona per què hom se sent afectat per aquelles realitats que no són res més que impressions, sensacions. Tot seguit pot recordar que les paraules també ofereixen la mateixa problemàtica tant en el seu so intrínsec –i justificació de la seva presència– com en el fet de ser (les paraules) plasmades cal·ligràficament. I com que Ràfols és un home de cultura, i sent la preocupació de la modernitat, s’impressiona, s’assabenta de les inquietuds plàstiques i poètiques expressives que la determinen i se les emprèn una i mil vegades cercant que les emocions adquireixin solidesa, sigui al paper o al mur; hom entén que no hi ha plàstica sense poètica ni poètica sense plàstica. Seria l’origen i gènesi del cal·ligrama? Si la pintura són impressions de color, l’escriptura poètica no podria ser també un trencadís elaborat amb realitats? Aquest seria el secret de la pintura i de la poètica? Crear no podria reduir-se a una construcció elaborada d’impulsos, impressions, emocions i sentiments?, construcció i vibració? És possible perquè, en definitiva, no hauríem abandonat mai allò que des del principi ens atreia: la realitat simple i senzilla de cada dia, la pau del benestar. Pintar no seria altra cosa que un saber distingir, diferenciar en un objecte estimat, desitjat –potser també algunes vegades expressament rebutjat–, els colors que el conformen, perquè les formes, com ja ens havia advertit Cezanne i ens ho confirmava Matisse, no existeixen. A la natura només hi ha el que tu ets capaç de sentir, de voler veure, i depèn de tu que existeixi el que voldries que existís. Ràfols, impulsat per un cert orientalisme doctrinari, va explicar aquestes realitats dels sentiments i de les emocions parlant-nos del buit i del ple. En realitat hauria d’haver reconegut que tot està en relació amb la situació humana, social, des de la qual es contempla o es pot contemplar la incògnita i el drama que ens rodeja. La celebració del color és un exercici de pau. Ràfols Casamada sembla que la va assolir. Ho poden contemplar a l’espai de Can Framis de la Fundació Vila Casas fins al 17 de juliol. A la imatge, Ràfols Casamada. Llacuna veneciana, 1987. Acrílic/tela. 114x156 cm. Galeria Joan Prats. © Ferran Giménez.
Bonart_banner-180x180_FONS-AVUI-90300x300

Et poden
Interessar
...

banner_aire_bonart_horitzontal