970x250_appec2021
Fontserè: Viure l\'alè de la vida

Reportatges

Fontserè: Viure l'alè de la vida

Nial nou-180x178Baner_Claramunt_Bonart_360x356
El títol que encapçala aquest breu article no és pas meu, és una frase del mateix Carles Fontserè recollida per Ricard Planas en una extensa entrevista que li va fer el setembre del 2001 en la revista Bonart. L’he triada perquè probablement aquesta màxima és la més descriptiva de la filosofia vital d’un personatge polifacètic que, per les seves peripècies biogràfiques, per la varietat de registres expressius que va conrear i també pel seu físic imponent, podria protagonitzar una pel·lícula d’èxit internacional.

I és que tot el que va fer Fontserè al llarg de la seva dilatada existència (1916-2007) tenia un únic objectiu: viure la vida amb la màxima intensitat. Com Clavé i Grau-Sala, es va veure obligat a exiliar-se a causa de la guerra a París, però dels tres artistes Fontserè va ser el més inconformista, radical i compromès amb la República, com es va encarregar de posar de manifest en tot el seu treball, que no deixa de ser una mirada sociològica, antropològica i crítica del seu entorn.

Fontserè era un gran personatge, un home inquiet, perquisidor, insaciable, que defugia la rutina i l’aburgesament, que estava dotat d’una gran memòria visual, implementada per múltiples vivències, que mai va renunciar a buscar el sentit final de les coses, de les persones i de la societat, i aquest va ser el motor dels seus impulsos intel·lectuals i creatius.

El 2004, en unes declaracions recollides per Ricard Mas a la revista El Temps, deia: “Jo no informo i prou, jo faig crítica. Per exemple, quan faig un fotoreportatge sobre la construcció de gratacels a Nova York, parlo dels indis de la gran ciutat, tradicionalment utilitzats com a mà d’obra perquè no tenen vertigen, de la seva condició social, i tracto de donar, per damunt de tot, el meu punt de vista, alhora que procuro comunicar-lo de la manera més efectiva possible.”

Realment, si analitzem la seva obra, podrem fer a través d’ell una apassionada lectura de tall existencialista de l’ésser humà i de la societat, sigui en els seus cartells, sigui en els seus articles periodístics o en els impressionants reportatges fotogràfics que va fer amb la seva Rollei a Roma, París, Londres, Nova York, San Francisco o Ciutat de Mèxic (abans que el turisme malmetés les grans capitals del món), o en els diferents llibres de memòries que va escriure aquest rodamón que va voler acabar la vida acompanyat de la seva companya i fidel col·laboradora, Terry Broch, lluny del brogit de la ciutat i immers en la natura, en un tossal de Porqueres, davant del llac de Banyoles, on va trobar la calma per reflexionar sobre tot allò que el seu compromís amb la llibertat li havia permès viure.

Memòries d’un cartellista català (1931-39) (1995), Un exiliat de tercera (1999) i París-Mèxic-Nova York. Memòries 1945-1951 (2004) són unes obres que, com el seu autor, no recorren als tòpics, sinó tot al contrari, busquen el més genuí i autèntic de la geografia humana de cada poble i de cada cultura, perquè Fontserè fugia de la retòrica de la forma per concentrar-se en el fons de les coses.

A la imatge, Carles Fontserè. Los Remedios. Mèxic. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany.
Daniel Giralt-Miracle

Crític i historiador d’art. Ha comissariat més de cent exposicions i ha escrit nombroses monografies. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Diplomat en Disseny i Comunicació per la Hochschule für Gestaltung d’Ulm (Alemanya). Ha estat professor a la UB i a la UAB i ha ocupat diversos càrrecs en institucions i entitats culturals catalanes. President emèrit de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i vicepresident emèrit de l’Associació Internacional de Crítics d’Art. Acadèmic electe de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Et poden
Interessar
...