banner-elscatala-817x88px
Bloc del transeünt: Qui construeix cànon a Catalunya?

Opinió

Bloc del transeünt: Qui construeix cànon a Catalunya?

BONART_BANNER-POSTECTURA-180X180Eude, generic
Als països culturals de primer ordre hi ha un sistema cultural més o menys establert. Per expressar-ho ràpidament, la cosa està muntada de manera vertical. Des de dalt, els museus enciclopedistes i els d’art modern, amb l’ajuda de l’acadèmia, dicten el cànon historiogràfic i el cànon crític: quins han estat i quins són els artistes més rellevants, en quins moviments els hem d’encapsular i, en conseqüència, davant de quines obres ens hem de prostrar, submisos.

Els museus d’art contemporani, doncs, prescriuen el que està bé. I els artistes que treballen a peu ras tenen, en aquells mons ordenats, dues opcions: ser obedients i treballar pels camins que dicten aquells grans centres de poder, aspirar a pertànyer algun dia al cànon; o, ben al contrari, transgredir-ho tot, fer el que els rota i buscar aliances de tot tipus per a plantejar alternatives a la norma institucional. En aquells llocs, si hi ha cànon, et pots plantejar participar en estratègies contràries al cànon o als cànons. 

A Catalunya això no passa. Pitjor encara: no pot passar. Som un país en què les grans institucions museístiques no dicten cap mena de cànon. El MNAC ho intenta, però no pot perquè l’estan enfonsant els seus presumptes protectors: els successius consellers de Cultura; l’Ajuntament de Barcelona; Roca-Junyent, el “príncep Maquiavel nostrat”, el qual, incomprensiblement, continua sent president del patronat del museu. El Macba mai ha estat interessat pel sistema artístic català, és a Barcelona com podria ser a les illes Açores, ens faria exactament el mateix servei. El Museu del Disseny ha confós la modernitat amb les arts decoratives. La Fundació Joan Miró havia agafat aquest paper en alguns moments de la seva història, però fa temps que va desistir...

Que a Catalunya no hi hagi cànons institucionals podria ser una bona notícia. Ho seria si els sectors artístics es prenguessin aquest buit com l’oportunitat per a fortificar una alternativa comunal i solidària. Em sembla –escric: m’ho sembla– que aquesta possibilitat no pot donar-se, però perquè aquests sectors volen fer veure que tot és normal: els artistes actuals aspiren a exposar al Macba perquè no volen veure que aquell museu menysprea el seu treball; els galeristes encara somnien en els temps en què les institucions compraven, com fan les de Madrid, és clar; els crítics van a totes les inauguracions per rascar algun encàrrec...

A la darrera fira Swab vaig veure la consellera de Cultura de la Generalitat visitant els estands, tothom feia cara de circumstàncies. Es veu que ningú li va dir que, en comptes d’anar a fer l’estàtua per allà, hauria de dir als seus companys de govern que no admetria més rebaixes a la seva conselleria, que necessitava molts més recursos perquè la cultura catalana no sigui una ofensa. 

De moment, el cànon català no hi és, ni se l’espera. I si no hi ha cànon, ja em diràs com podem matar-lo.

A la imatge, Col·lecció Macba. Foto: Miquel Coll.
Joan M. Minguet

Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Professor d’Art Contemporani i de Teoria del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona (1993-2019). Ha estat President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2010-2016). Ha publicat més de trenta llibres i ha participat en més de quinze exposicions sobre temes relacionats amb l’estudi de la cultura visual contemporània. També ha publicat el llibre de poemes “Pensacions” (2010), el dietari “A contratemps. Anotacions esparses d’abans del Facebook” (2016) i la novel·la “El paisatge d’uns crims”.

Et poden
Interessar
...

817x68