Oleguer Junyent: d'art, de col·leccions i de rodar el món al Museu Frederic Marès

El Museu Frederic Marès de Barcelona exposa del 16 de maig al 7 de gener del 2018 una mostra sobre Oleguer Junyent. Junyent, un cognom conegut en la història de l’art català per dos germans, Sebastià i Oleguer, homes amb inquietud i talent que varen afrontar múltiples propòsits. Oleguer, a més de ser escenògraf, dissenyador, pintor, il·lustrador, restaurador, marxant, escriptor i promotor, va tenir ànima de col·leccionista i d’aventurer. Un home modern en termes d’actitud i versatilitat. Incialment proper al wagnerisme i a l’ideal gualià d’art total, el succeir dels temps i els avatars artístics el conduirien cap al noucentisme –amb permís d’Ors– i la projecció d’un ambiciós trajecte personal i professional. Com a escenògraf es va convertir en un dels representants més destacats de l’àmbit, fou deixeble de Soler Rovirosa, de qui va adquirir en part –l’altra part li vingué de Sebastià– la passió pel col·leccionisme. Fou successor del mestre al Liceu i va renovar una escena catalana ancorada en l’esperit vuicentista. A inicis dels anys trenta va deslliurar-se dels accelerats tempos teatrals per dedicar-se a la pintura de cavallet, un gènere amb què pretenia gaudir més i millor. Va ser il·lustrador i dissenyador d’espais emblemàtics i  va dirigir esdeveniments populars –Folch i Torres deia que el seu nom “sonava a festa”– i artístics. Va tenir un paper important en l’organització de l’Exposició Internacional de 1929, i seria membre actiu i resolt del Cercle Artístic i de la Junta de Museus. Com Rusiñol, Cabot, Deering, Plandiura i Cambó, Junyent va crear una col·lecció d’art única i heterogènia, tot i que amb una clara preferència per l’època medieval i certa fixació per les arquetes. Amb Lluís Plandiura i Francesc Cambó l’unirien interessats tractes, en fer-los d’assessor i d’intermediari artístic, però també un vincle d’amistat sobretot amb l’últim. Tots ells eren homes rics i cultes a qui plaïa d’envoltar-se d’art i descobertes remotes, que esdevindrien provisors essencials del patrimoni museístic català. L’esperit aventurer i bon vivant de Junyent el portaria a eixamplar horitzons i assaborir les singularitats d’altres cultures. Faria innombrables viatges, però serien el periple iniciat el 1908, que el guiaria per terres d’Àsia i Amèrica, i l’expedició escenogràfica per Egipte, els que li reportarien les experiències més colpidores en l’aspecte personal i artístic. En aquestes aventures l’acompanyaren quaderns, llapis, aquarel·les i una càmera moderna –la fotografia resultaria ser un recurs molt útil per fer memòria–, que li serviren per deixar constància dels entorns que el sorprenien i que ben segur l’havien d’inspirar. Una sòlida saviesa, el caràcter extravertit i agut, l’estatus assolit i la curiositat suscitada per les vivències viscudes varen convertir Junyent en un prohom molt respectat per la societat benestant i els estaments artístics i intel·lectuals. L’essència d’aquesta vida de novel·la i el seu delit per l’art, el col·leccionisme i el plaer de viatjar es poden percebre encara en el taller santuari que es conserva a Gràcia, i ara també al Museu Marès, una entitat sorgida del llegat d’un altre artista col·leccionista amb qui compartirien aficions i gustos, i l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, en què podem trobar el testimoni gràfic dels paratges i les gents que Oleguer Junyent va copsar quan girava el món. A la imatge, Oleguer Junyent. Interior del seu estudi, 1946 (detall). Col·lecció Armengol Junyent. Foto Guillem F-H.